Oficialment santcugatencs

No m'ha quedat massa clar, després de signar papers i més papers i escoltar-me amb atenció allò que deia el notari Cuevas, si la caseta que hem comprat és nostra o del banc.

Nosaltres, per si de cas, ho celebrarem. Faltaria més, lo que va davant va davant. Però el que ens toca ara és arromangar-nos, perquè hi ha treball (i molt!) a fer a la nova llar. Així que, si alguna vegada passeu per Sant Cugat o els seus voltants, no vos oblideu de fer una paraeta, el viatger que s'hi acoste sempre tindrà aixopluc i soparet, no ho dubteu. I un regalet a triar entre pic, pala o brotxa grossa.

Una cosa més: tenim 3 opcions per a batejar-la, però no ens acabem de decidir: Ca la Julie, el Castell de Mataplana,... o Can Barclays. Algú sap l'origen del fet de nomenar les cases als Països Catalans?

Ascenció

Al tancar els ulls em deixe anar, a poc a poc. Estic segur que el meu ritme cardíac disminueix i va, progressivament, tendint a zero. Els músculs es relaxen i ja no sóc capaç de realitzar cap moviment, doncs el cos no em respon. És un pes mort.

No obstant estic movent-me respecte a la terra, en una mena de levitació que em traslladarà amunt, molt amunt. Augmenta la velocitat. La poca consciència que em queda la utilitze per relaxar-me i gaudir del particular viatge en què m'he embarcat. El son em venç al mateix temps que experimente l'ascenció celestial: el meu cos va girant sobre sí mateix, orientant-se tímida però fermament en una sort de trajectòria parabòlica ascendent, i note la pressió al darrere que m'espenta, com una mà invisible a la que estic mig assegut o mig gitat, ja no ho sé. El meu cos s'esvaeix i la meua memòria s'esfuma. M'abandone al destí i quede fulminat al lloc, només connectat al món per una part molt xicoteta del meu inconscient.

Quan em recupere ja som a 10.000 peus d'altitud, tot i què el Boeing 747 amb què viatge podria arribar fins als 45.000. Al contrari que a algunes persones a mi no m'inquieten les aeronaus, em relaxen. Tant, què no puc evitar adormir-me als enlairaments, i vos promet que és gairebé una experiència sobrenatural.

Les meues constants vitals recuperen la normalitat i em torne a capficar en el llibre que havia quedat obert sobre les meues cames. La ciudad de los prodigios, d'Eduardo Mendoza. Sota els meus peus (i els de la resta dels passatgers) s'allunya Budapest, Miskolc i Lillafüred. L'hotel Palota que va allotjar el casament de Bob i Szilvia, pälinka per a tothom (licor cassolà amb més del 50% d'alcohol) i balls hongaresos fins les sis de la matinada. I també els meravellosos banys turcs, els Széchenyi Gyógyfürdő, dels quals vam poder gaudir al parc de Városliget de Budapest, poc abans d'iniciar el viatge de tornada a Barcelona.

Szia Magyar Köztársaság!

microgaia arquitectes

El nostre planeta és un organisme complex i fascinant. Només el fet d'acollir-nos com a persones i fer-nos partícips de la història dels temps ben bè mereix la nostra consideració. Així les coses, comencem pel començament. Vos presentem Gaia, la llar dels éssers vius.

Gaia és l'aigua i les flors, els boscos i els ocells, és l'aire i és el foc. És a les muntanyes i a les ciutats, a les coves, als oceans. Nosaltres habitem Gaia, però també en som part, com la resta d'éssers vius del planeta. Tenim el dret de gaudir-la i el deure de respectar-la.

I així naix aquest estudi d'arquitectura, sota la premissa què el coneixement de l'entorn és imprescindible per a mantenir el respecte al nostre planeta. El nostre esforç es concentra a la micronèssima part de Gaia, la part on tots i cadascú de nosaltres mengem, dormim o ballem; on treballem, on juguem i on ens estimem.

Som un estudi d'arquitectura que assumeix la sostenibilitat com a base imprescindible dels seus projectes, i treballem per a crear espais sensibles a les persones. En altres paraules, transformem els entorns construïts en llocs per a habitar, projectant arquitectures saludables, ecològiques i accessibles. Així les coses, comencem pel començament. Vos presentem microgaia, l'hàbitat de les persones.

Nota: aquesta declaració d'intencions seria la pàgina d'inici de la plana web en construcció del nostre futur estudi d'arquitectura. Agraïria, tant als lectors habituals com a eventuals nàufrags del ciberespai, una valoració crítica i sense contemplacions del text que vos presente. Moltes gràcies!

Diferències entre ací i aquí

Sagunt (Camp de Morvedre, País Valencià) i Sant Cugat (Vallès Occidental, Catalunya), estan separats, en línia recta, per 281 km. Són dos ciutats pertanyents a aquesta entelèquia (preferisc l'acepció filosòfica) anomenada Països Catalans. Són dos municipis de les nostres comarques triats a l'atzar, i tractaré de demostrar que no tenen res a veure. Per a començar, el nom Sant Cugat té la lletra "C", mentre que Sagunt no la té. HÀ!

Són ciutats amb nombre d'habitants molt diferents: 63.000 l'un, i 73.000 l'altre. A més, Sagunt té 6 nuclis de població: Sagunt, El Baladre, el Port de Sagunt, Almardà, Gausa i el Grau Vell; mentre que Sant Cugat només en té 5: Sant Cugat, la Floresta, Mira-sol, Les Planes i Valldoreix. I la referència a les valls en el topònim "Vallès Occidental" no té res a veure amb el de "Camp de Morvedre" (ja fa més de 20 anys que no es diu "Valls de Morvedre"). Però aquestes diferències són només un joc de xiquets (o de nens, que dirien a Sant Cugat), passem ara a paraules majors.

Fixeu-vos en l'escut oficial de les dues ciutats:

Efectivament, res a veure. L'escut de Sagunt porta una corona, i el de Sant Cugat una fortificació. A més les estreles del de Sagunt no estan al de Sant Cugat, que té les claus papals del seu monestir. I els colors de l'escut de Sagunt el composen 4 barres rojes sobre fons groc, mentre què el de Sant Cugat són 5 barres grogues sobre fons vermell.

Als dos municipis es parla la mateixa llengua, però a Sagunt li diuen valencià i a Sant Cugat català. Per si fos poc, Sant Cugat no té bandera oficial pròpia, mentre que Sagunt sí que en té.

És aquesta:

Com podeu comprovar, aquest símbol és inequívocament saguntí, i en cap cas santcugatenc.

Veritaderament són dues ciutats situades a punts neuràlgics de comunicació per terra, amb ferrocarrils i grans infraestructures viàries al seu voltant, però d'orige molt diferent en cada cas. La Via Augusta passava per Sagunt des d'abans de Crist, en canvi no ha passat mai per l'actual Sant Cugat, deixant aquesta població a més de 2 km a l'est del seu traçat.

Podria esmentar moltíssimes més diferències, com per exemple que a Sagunt hi ha colla de dimonis i a Sant Cugat de diables; o què les ciutats italianes amb què estan agermanades són distintes: Cecina i Alba respectivament, i estan separades, en línia recta, per 261 km;... i així fins a l'infinit.

Voldria nomenar una sola cosa que segur tindràn en comú, per a mi, aquestes dues ciutats: a les dues hi habitaré durant la meua vida. Així que si veniu per aquestes contrades a partir del proper octubre, no em trobareu a Barcelona, sinó al Passeig de Sevilla 77, Sant Cugat del Vallès, a una caseta, xicoteta i velleta, que deixarem molt ben apanyà. Sempre amb el permís del senyor banquer, per descomptat.

Pèl del cap

Moltes vegades m'he fet autocrítica per la meua -presumpta- incapacitat de generar rutines a la vida diària. Aquesta inconformitat amb mí mateix ve motivada pel desig d'agilitzar certes tasques domèstiques o de guanyar un poquet de temps a les decisions clòniques (em referisc a eixes decisions periòdiques que van sempre precedides d'una deliberació i conclusió idèntica cada vegada que les enfrontem, en una sort de procés que es repeteix perpètuament). Però no és l'objectiu d'aquest escrit dissertar sobre les decisions clòniques, ni tan sols la valoració qualitativa de costums o manies personals. Es tracta només de relatar la descoberta d'una rutina, perfectament instal·lada i camuflada a la meua vida, pillada in fraganti a partir d'un innocent descuit. Com a Al Capone o Francisco Camps, vaja.

El cas és que dimarts passat una companya de feina em va comentar que em sentava bé haver-me deixat crèixer les patilles. Jo li tractava d'explicar des de la pura lògica (però també mig en broma, per no fer un lleig al què semblava un cumplit) que les patilles no les deixe crèixer, sino que apareixen quan m'afaite la resta de la cara, quan de sobte... DING! El soroll imaginari era el tret d'eixida d'una cursa de neurones. Miraculosament, tota una sèrie de dades a la deriva es posaven en dansa pel meu crani:
Per què em deixe patilles? Perquè quan considere suficientment indecent l'estat de creixement de la meua pseudo-barba, faig ús de la màquina d'afaitar per a endreçar el desgavell amb aquest resultat.
Quan m'afaite la pseudo-barba? Unes dues setmanes després d'haver-me tallat el pèl (del cap catalans, del cap). En el meu cas, la operació de tallar-me el pèl la realitza un sol operari, jo mateix, utilitzant la mateixa màquina d'afaitar abans esmentada, cada tres o quatre setmanes. A l'u, del coll de la samarreta cap a dalt, excepte les celles, la pereta i el bigot.
Em talle el pèl una vegada al mes, m'afaite la barba dues vegades al mes, i au? No. Aproximadament una setmana després d'haver-me tallat el pèl, em passe la màquina d'afaitar per baix del mentó, perfilant la perilla i eliminant els pelèts anarcos que creixen dispersos pel coll. Aquesta operació la repetisc dues setmanes després, però en favor de les patilles enlloc de la perilla.

Total, després d'aquesta formidable reconstrucció dels processos a què es veuen sotmesos tots i cadascun dels pèls del meu cap, s'apareix davant meu no un simple costum o estil, no. ÉS UN TRACTAT MENSUAL DE L'EVOLUCIÓ DEL MEU ASPECTE! QUE A MÉS ES DEU EXCLUSIVAMENT A UNA RUTINA MAI ABANS DETECTADA, I QUE PORTA REPETINT-SE ANYS I ANYS! Perquè atenció, i recapitulant, cada mes el meu aspecte va de la següent manera:

Setmana 1: acabat de rapar, amb una lleugera perilla i bigot. Mazas de discoteca, però sense mazas clar.

Setmana 2: pèl curtet i barba de quatre dies (sí, els meus pèls són tan ineficients que tarden set dies en tindre eixe aspecte). El perfilat em dóna un aspecte més... amable?

Setmana 3: ací és quan la pereta i el bigot van fóra, i apareixen les patilles. La frondositat comença a ser apreciable. Una gorra ben posada i les arracades, i podria ser Corto Maltés.

Setmana 4: Robinson Crusoe ha de rapar-se de nou.

Què se n'extreu de tot açò, a banda d'un munt de pèls? Que les rutines aguaiten rere qualsevol acció insospitada, i fins el més indisciplinat del món no està lliure de perill... NO VOS FIEU NI UN PÈL!

Cuba ®

I allà, palplantat front al gegantí Ernesto Guevara de la Serna, després de molts kilòmetres d'asfalt abonyegat, cases envellides i voreres escapçades; moros y cristianos, hores del dòmino; trova, son i cubalibres; li formulava al Ché alguns dubtes que m'han assaltat al llarg de tot aquest meravellós viatge. Més que res perquè li tinc més confiança que a Fidel.

Per què els habitants de Cuba haurien d'aguantar estoicament el racionament i les restriccions, mentre els visitants de Cuba gaudeixen de privilegis dignes del monarca més respectat?
Per què un sopar per a dues persones a un Paladar costa un sou cubà mensual?
Per què s'institucionalitza l'ostentació capitalista en un turisme segregador que mercantilitza la marca "Cuba" i la seua revolució?
Com és que segueixen havent classes? La revolució no en suposava l'abolició?
Quan deies Revolución et referies a un canvi radical o a la rotació perpètua sobre un eix?
Estava per damunt l'amistat amb Fidel o la llibertat del poble cubà?
Si l'important és compartir, per què tothom té el desig de posseir?
Per a què serveix una formació d'excel·lents professionals que no poden exercir el treball per al qual estan qualificats?
Si al hombre nuevo se li exigeix honradesa i transparència, per què hi ha censura i manipulació als mitjans de comunicació? Per què hi ha intranet on hauria d'haver d'internet?
Això d'estar allà dalt, a l'alçada d'un Déu venerat i 20 vegades més gran què els mortals, no va ser idea teua, veritat?

I els cubans somnien amb les nostres cases, els nostres països i les nostres tendes. I també són romàntics revolucionaris, però no d'aquesta revolució. I no odien els seus dirigents, o es reprimeixen per si la repressió. I pertanyen a una terra que és plena d'oportunitats, de paratges tropicals i verge de consumisme. I encara que l'envejable esperit de sostenibilitat, estalvi i enginy cubà siga fruït de tristes necessitats, el valor ètic i humà amb què impregna les seues gents, serà la llavor del futur de l'illa. Només cal desitjar que el futur no tarde uns altres 50 anys a arribar.

L'estrela del Carib

El proper dissabte aterrarem a La Habana. No és només un viatge, és un punt d'inflexió. Resulta que acabe de finalitzar les classes de postgrau del Màster (perquè "mestratge" no ho diria ni He-man...), que agafaré vacances al curro què m'ha estat xuplant l'energia darrerament, que avui fa 3 decennis que respire a soletes, i també 2 anys que estic a Barcelona. Per no parlar de què tot just acabem de fer la digestió de la lliga, la copa i la champions.

Així què no és només un viatge. És una expedició de reconeixement. Exacte, tractaré de reconèixer-me a mí mateix. Perquè de vegades un agraeix fer un balanç geoestratègic personal, a veure com aguanta la maquinària els sotracs de la vida, del món. Com es fa això? No tinc ni puta idea. Però em deixaré dur per la Lenta llum de l'Havana, a veure quines coses ens regala la ciutat, a veure què ens trobem a l'illa de Cuba.

La Cuba del meu trellat és encara la de la Revolució, la que té les petjades del Che i desafia el credo capitalista. La que eixia, resplendent i estrelada, a cançons, manifestacions, debats, cartells i pegates, dels anys d'universitat. La dictadura o el totalitarisme es resisteix a aparèixer a la meua ment, i no tinc manera, de moment, d'objectivar aquest paradís.

Les properes setmanes m'ho trobaré de cara. No tinc por però de fulminar-me un mite, ni de respirar decadència, ni de passar-me al bàndol d'Adam Smith. Per a mites extints de joventut ja tinc els Països Catalans, i per a decadència, la corrupció de la terreta. Respecte al ultraliberalisme econòmic, res més prop de la nostra realitat.

Així que més bé m'entrarà canguelo si m'agrada el què veig, si descobrisc que lluitar per les utopies no significa sempre xocar contra muralles impenetrables. Si de cadascú segons les seues possibilitats i a cadascú segons les seues necessitats no és la moralitat d'un conte infantil que escoltava de menut (gràcies Peio! gràcies Mai!).
I si és així, hasta la victoria siempre!