Stand by

Em plegue a l'evidència. Avui en dia no sóc capaç de mantindre aquest blog. Han sigut diversos anys, prou irregulars amb la freqüència de les entrades, però tinc el cap i l'energia en diversos projectes que no em deixen el temps suficient per a escriure tranquil·lament a Plaiboix. Per tant, pose oficialment en hibernació aquest pedaç de ciberespai.

No obstant, la meua intenció no és desaparèixer d'internet. Ben al contrari. Properament estrenaré un altre espai web, amb connexió a les xarxes socials que tanta desconfiança m'han proferit sempre. Vos explicaré encara per ací els avanços que vaja fent al respecte.

Fins llavors, als lectors de Plaiboix, als fidels seguidors i als navegadors ocasionals, moltes gràcies per haver passat per ací.

Trossets de país

El govern de la Comunidad Valenciana ha tancat TV3 al País Valencià, després de 26 anys d'emissió. És un exercici de censura molt greu. Algú pot pensar què això no pot ser en un país europeu i democràtic al segle XXI. Evidentment s'equivoca, perquè si de fet ha pogut ser, aleshores no estem en un país europeu i democràtic. O potser no estem al segle XXI.

La metodologia seguida pel partit presidit pel Molt Honorable Francisco Camps ha sigut senzilla: anar modificant les lleis per a què Acció Cultural del País Valencià (ACPV) no siga capaç de fer front a les multes imposades per la Generalitat Valenciana per mantenir les emissions de manera "ilegal".

Em podria desfer en insults i malediccions contra el senyor Francisco Camps i l'aparell que representa, però em contindré. Només seria desfogar-me amb una pobre* persona i els seus votants, què per legitimar-lo estan a la mateixa alçada moral que ell, sense paliatius.  

He de dir també que censurar les emissions de TV3 al País Valencià no ens ha d'estranyar tant, és una mera anècdota de l'anticatalanisme permanentment instaurat a les institucions valencianes i a bona part de la seua societat, que exerceix una sort de terrorisme cultural a la seua conveniència. Vull però reivindicar des d'ací que en la Comunidad Valenciana hi ha un País Valencià ben gran, condensat i concentrat en els detalls més xicotets imaginables: en un bunyol de carabassa, en una conversa de carrer, en una pilota de vaqueta, en una nota de dolçaina, en una pintada al carrer, en una pedra ben dirigida i en un blog compromés, en un mestre d'escola i en una senyera estesa al vent, en un llibre de poesia i en una cançó de Clara Andrés, en una foguera de Sant Antoni i en una coca en tomata.

Reconec que tot aquest País Valencià no ha sigut mai suficient per a instituïr-se políticament a la Comunidad Valenciana, ni per mobilitzar-se efectivament contra els intents d'aniquilació de la cultura pròpia. Així i tot aquest País Valencià també mereix respecte. No sé si entre els meus coneguts hi han votants del Partido Popular de la Comunidad Valenciana, però si és així, vos pregue que m'ho féu saber, i després que s'abstingueu de dirigir-me la paraula, doncs no tindreu el meu respecte.

*No econòmicament parlant, evidentment, em referisc a pobre de moral i ànima, doncs com el feixisme, la seua base intel·lectual planteja una submissió de la raó a la voluntat i l'acció, un nacionalisme fortament identitari (l'espanyol) amb components victimistes que condueixen a la violència contra els que es defineixen com a enemics (els catalans i tots aquells que reconeixem vincles lingüístics, socials i culturals entre País Valencià, Illes Balears i Catalunya) per un eficaç aparell de propaganda. Afegisc què els liders feixistes, com per exemple Hitler o el propi Francisco Camps, es fan veure públicament per damunt del poble pla, amb actituds messiàniques i autoritàries, ostentant un poder exercit de manera unilateral i sense cap tipus de consulta. Recentment, Francisco Camps afirmava en públic: "Soy el candidato más respaldado de todos los candidatos de la historia de las democracias occidentales en todo el mundo".

Barcelona-Casablanca

I per fi vam anar a Marroc. Però lluny de ser l'aventura que tan de temps enrere vam imaginar, el viatge va acabar mutant en una espècie de vacances amb una família magrebina d'acollida. Res de travessar la península en cotxe i prendre el ferri a Tangiers, travessar la vall del Riff, l'Atlas i endinsar-se en el desert a lo Lawrence d'Aràbia. No. El cert és que vam volar de Barcelona a Casablanca (Casa per als amics) i sota el guiatge dels nostres amics Mo(hammed) i Cecilia vam prendre el tren cap a Kenitra, per allotjar-nos a casa de la seua mare.

Això sí, ens vam tractar com a fills. Als matins sempre trobavem la taula guarnida de pastissets dolcíssims i crêpes rebosants d'oli d'oliva, tot acabat de fer, per acompanyar el café i la llet. Llavors saltàvem a dins el Hyundai Atos de Mo i ens deixàvem portar als diferents escenaris de la seua joventut (Mo viu a San Francisco des de que tenia 18 anys). He de dir que condueix com un psicòpata, però com podeu comprovar, hem sobreviscut. Hem visitat els seus parents; assistit a un casament marroquino-hindi (amb tatuatges de henna inclosos); passetjat pels zocos de Kenitra, Rabat o Chefchaouen; hem esquivat surferos a les platges atlàntiques i hem admirat el mediterrani des de Sebta (on, per cert, el meu pare va haver de fer la mili en els 70). A punt vaig estar d'aconseguir que el Marroc deixara en pau el Front Polisari a canvi de Ceuta i Melilla, però no vaig aconseguir convéncer els espanyols que se n'anaren per les bones...

Tot plegat, una bona experiència per conèixer per primera vegada una punta d'un nou continent per a mi. Però m'he sentit més prop de Cristóbal Colón que de David Livingstone... supose.

Herència prohibida!

M'ha sobtat la fermesa amb la què defensava les herències. Jo només argumentava que donar totes les teues possessions i riqueses a un elegit no em pareix just. En primer lloc, acumular riqueses mentre altra gent no només s'ofega en la misèria sinó que a més no té cap oportunitat d'eixir d'ella em pareix inètic. En segon lloc, la successió a dit del poder dels diners és, com a mínim, extremadament egoísta. Val a dir però, que sóc de l'opinió que els humans som egoístes per naturalesa, el què no implica que no poguem transformar eixa conducta en favor dels drets humans, la Declaració Universal dels quals considere que fou un dels avanços teòrics més importants del segle passat. Teòrics, he escrit.

El què tracte d'explicar és que, en una situació de confiança en les nacions, els governs i les institucions (res més lluny de la realitat), la sobreriquesa de les persones hauria de posar-se al servei del bé comú, per exemple, a la seguretat social. Ja que a la societat liberal capitalista es permet l'acumulació de capital sense límits (la pròpia Declaració dels Drets Humans garanteix la propietat privada), i que els diferents sistemes de redistribució de la riquesa es demostren completament ineficients (o encara hi ha algú que pensa que no hi han rics i pobres?), per què resulta tan xocant prohibir les herències?

Ni tan sols han sigut comprensius amb aquest plantejament persones autodeclarades cristianes de pro, i dic açò pensant en consideracions que fa la Bíblia defensant que els bons cristians haurien de desprendre's de totes les seues possessions. Si no estigueren permeses les herències, tú no t'hauries pogut comprar una casa, m'han argumentat. És una afirmació totalment certa, però no és cap argument vàlid per a mi, doncs això és precisament el què tracte de penalitzar. L'interés individual ha d'anar precedit per l'interés universal. Si les herències són diners i possessions que un ja no necessita gaudir o disposar, podem catalogar-les de sobreriquesa. Estem disposats a renunciar a les nostres herències? Estem disposats a què els nostres fills no tinguen herències? Què tal un Fons de Garanties Universals dels Drets Humans alimentat amb les sobreriqueses de cadascú de nosaltres?

Dies i dies

El dinar familiar va ser fantàstic, tendre, fraternal i paternal, sorprenent i valencià, a Traiguera, lluminós i terròs, entranyable, generós, de desitjos i consells, matiner i mediterrani, i maternal també. Quina alegria!

Els dies del casament enigmàtics, intranquils, impacients, laboriosos i gratificants, de retrobaments i llunes plenes, del nord, del sud, de terra endins i mar enllà, de descobertes, d'amor sincer i de goig, raïmats, un pont de mar blava, felicitat, i dies i dies i hores i cares i gent i paisatges.

La Reloaded Party va ser energètica, alliberant, calorosa, musical i divertida, riallera i alcohòlica, d'amics i d'amigues, molt amics i molt amigues, a Ca la Julie i al carrer i a Barcelona, panxacontents i sorneguers, i dansaires!

Gràcies, moltes moltíssimes, a tu, a vosaltres, però a tu també, eh? Besos i petons, i abraços i records i fins ben aviat! No? SÍ!!!

De l'Ahaggar

Finalment, els teus braços s'han estés cap a mi com les palmes,
i amb les mans has alçat el vel que cobria els meus llavis

¿Quin delit trobaré en les fruites meloses i en la més dolça de les mels,
si he tastat el teu bes?

¿Quina embriaguesa, ara, en la conquista més difícil,
si he vençut el teu desdeny?

El seu bes té el perfum llaminer del quefir,
la tèbia mantega que lliga el pa de blat i els dàtils.

Té la flairosa carícia del cuscús,
la sèmola que embolcalla les panses inflades en un bany de llet.

Té l'aroma embriagadora de la mimosa,
que somriu a l'arbre de la goma sota la mà daurada del dia en llevar-se

La seva pell té la llisor del pa, i els seus llavis el gust del sucre
que plau als més joves

T'acompararia al raïm que, costat per costat amb el dàtil,
madura en un clot

Ets el fil que enfila les pedres del meu collaret

Ets el cordonet de seda del qual pengen els talismans que dormen sobre el meu pit

Ets el meu alè...



Del llibre "Cants d'amor i de guerra de l'Ahaggar" (Cant IV).

Gràcies Peio! Gràcies Anna! Gràcies Christian!

Rehabitar: capítol cinc

Ja he Acabat la tesina. Ho anuncie així, amb A majúscula, per a aclarir que les reflexions al voltant del terme "rehabitar" ja no monopolitzaran els escrits d'aquest blog, tal i com han anat fent des de començaments de 2010. I també recuperaré el plaer de llegir i respondre, amb interés i parsimònia, les dèries que teniu a bé escampar pel ciberespai. Vull però, tancar cicle amb una última missiva, no siga cas que algú esperara una mena de conclusions.

Al món del disseny, hom entén per projecte un compendi complet de directrius i instruccions inequívoques orientades a produïr o construïr alguna cosa nova, o modificar-ne una d'existent. Aquest compendi sol descriure'n les característiques amb precisió i finitud, com un objecte acabat. Però un objecte, gran o xicotet, inalterable o caduc, és quelcom material que s'ofereix als nostres sentits, és a dir, què hi estem relacionats a través de la percepció. Qui? Doncs nosaltres, els subjectes. Éssers amb capteniment individual, i amb un bagatge cultural, una experiència i unes capacitats tan variades com persones hi ha al món.

En un sentit purament euclidià, podríem dir que les nostres llars són contenidors d'objectes i subjectes, i que a través del disseny d'interiors es pot plantejar un projecte a través de la geometria plasmada en paper. El resultat podria ser un interior extremadament bell, clàssicament bell diria jo. Quan la Wiener Philarmoniker interpreta magistralment una òpera de Mozart, el públic s'alça de les butaques i aplaudeix amb vehemència per la bellesa de l'espectacle. Però el public no participa al concert, només opina: escolta primer, i expressa després el seu nivell de satisfacció en relació a la qualitat de l'obra interpretada.

En una aproximació un poquet més antropològica, una llar està habitada per subjectes, que estableixen unes determinades relacions entre ells i amb els objectes que els envolten. El dissenyador d'interiors pot aspirar a aprofundir en el coneixement d'aquestes relacions i fer participar els subjectes al procés creatiu del projecte. El DJ nord-americà Jeff Mills, al seu Mix-Up Vol. 2, combinava dos canals en les seues barrejes: un amb la música en si, i l'altre amb la resposta de l'audiència. En aquest cas, els aplaudiments i els crits del públic formen part de la composició, els subjectes participen a la música enregistrada.

Però a una llar, i especialment si és rehabitada, són els subjectes qui construeixen l'interior. La matèria prima pot ser objectual, però el modelatge el fan els propis habitants, amb les seues accions, amb els seus records. Allò que s'esdevé a una llar és fruït de l'habitar, així que un bon disseny és el que ho permet amb fluïdesa. Com encertar? Fàcil, proporcionant als subjectes maneres d'operar el projecte d'arquitectura interior. El dissenyador d'interiors ha de composar i tocar la bateria, però els habitants de la llar són la resta de membres de la Jazz Band, virtuosos del saxo la guitarra i el contrabaix.

Un projecte per rehabitar una casa existent ha de ser capaç de canalitzar el savoir faire dels subjectes. Clar que és avantatjosa una planificació global, però no ha de ser necessàriament un llibret d'instruccions de muntatge. Els habitants són part de l'interior i tenen la capacitat absoluta de transformar-lo, per tant, no és que tinguen molt a dir sobre un projecte, és que tenen molt a fer.