Abanx!

Del meu recent viatge a Portugal em queda la remor dels fados de la Tasca do Chico a Lisboa, sabor a abadejo, francesinhas, i a pastissets de Bélem. També tinc un poquet de ressaca de vinho, maus hábitos que diuen a Porto... Si li afegim l'alegria del retrobament de vells amics i la coneixença de nous, el resultat es una dosi intravenosa d'energies renovades provinents del pòsit històric del país lusità, que continua acumulant-se a les seus ciutats.

L'arquitectura portuguesa contemporània és reconeguda internacionalment aquestos últims anys de la mà d'Eduardo Souto de Moura, deixeble del també inqüestionable Álvaro Siza Vieira, que és hereu al temps del gran mestre Fernando Tàvora. El que volia fer precisament en aquestes línies és baixar de l'Olimp a un d'ells, concretament a Souto de Moura: no qüestione el bon saber constructiu, ni la sensibilitat cap a l'entorn construït, ni la delicadesa en el tracte dels materials que aquest arquitecte (i tot el seu equip) professa a les seues obres. Però sí l'alienació que provoca pensar massa en l'art per a l'art, i en el risc de desconnexió dels edificis públics de la ciutadania quan l'arquitectura s'acosta massa al metallenguatge. De fet, un grup d'arquitectes de Porto, de ciutadans en definitiva, ha decidit reivindicar ben fort que als espais públics urbans no té cabuda l'art i l'arquitectura si no és al servei de la gent, dels habitants i visitants de la ciutat.

Des de 1997 fins ben entrat l'any 2004, Souto de Moura completa l'intercanviador modal de l'estació de metro de Casa da Música, molt a prop de l'edifici del mateix nom d'un altre arxiconegut arquitecte. Per aquest intercanviador passen, soterrades, totes les línies de metro de Porto, i a la superfície estacionen un munt d'autocarros que connecten multitud d'itineraris a la ciutat. Aquestos autobusos estacionen sota una gran coberta de formigó, molt senzilla, el disseny i posició de la qual respon perfectament a les condicions de l'entorn: permet enquadrar visualment els punts de referència urbans importants, s'articula volumètricament al lloc, i protegeix de la pluja freqüent alhora que permet l'entrada de llum fins a l'estació subterrània de metro. Sota la coberta, mentre la gent espera l'autobús, es pot gaudir d'un entorn lliure de fastos decoratius, un minimalisme quasi japonés. Ni una peça de mobiliari urbà. La gent espera l'autobús sense cap possibilitat de sentar-se ni recolçar-se perquè no hi ha res més que la coberta. No cal ser un expert en accessibilitat per saber que la gent major, la que duu crosses temporalment, un viatger amb maleta o motxilla, les persones amb dificultats de mobilitat i en definitiva, qualsevol persona que ha de prendre un autobús ha de tenir la possibilitat d'asseure's per a esperar-lo!

Fa poc de temps van aparèixer a l'estació uns bancs de disseny com aquests:


Potser semblen mòduls de plàstic d'aquests que s'usen per a delimitar una zona d'obres, blancs i rojos, per a desviar el fluxe de vehicles que hi passa a prop. Però no, es tracta de bancs dissenyats especialment per a completar l'obra d'art de l'autor de la estació d'autobusos, que sembla que se li va escapar el detall. A la imatge pot llegir-se Abanx!* que significa algo així com "apona't!", una expressió portuguesa molt col·loquial per a convidar a assentar-se a les persones que ho lligen. Al revers dels bancs hi ha un text irònic explicatiu d'aquesta acció urbana. Personalment em sembla una manera molt efectiva i intel·ligent de protesta, que ha fet que la gent se n'adone que pot i deu reivindicar els espais urbans com a propis. I no només això!