El blau i el roig

A mode de clausura d'aquesta serie de "reality-posts" que el darrer juliol vaig penjar arran (preciosa i utilíssima paraula sovint marginada pel seu semblant incorrecte, però tan vàlida com ho seria, per exemple, comparatista) del meu inici de vacances als Estats Units, escric una reflexió post-vacacional sobre aquestes meravelloses terres, sobre el capitalisme decadent i sobre la perfecta llibertat il·lusòria a què estàn sotmesos els seus pobres habitants.

EL BLAU I EL ROIG

Hi havia una vegada un llenç en blanc. En aquest llenç cada pintor podia pintar el què volgués, és a dir, que era lliure de pensar, mulllar i traçar al seu aire. Però clar, amb un sol llenç per a tots, per evitar conflictes, hi havia que deicidir entre tots algunes normes.

Norma número 1: tots els pintors han de pintar amb l'objectiu de deixar el llenç ben bonic per a que puga ser admirat per tothom.

Els pintors es posaren mans a l'obra amb les seus millors intencions. Immediatament un dels pintors crida: però com ens coordinem tots per a què surta un quadre ben bonic? I immediatament un segon pintor afegeix: i qui decideix què és i què no és allò que queda bé al quadre? Hi havia efectivament un problema, sol·lucionat amb la norma número 2:

Norma número 2: cada pintor pintarà individualment com millor sàpiga, i després cedirà un pot de la seua pintura a aquell altre pintor el dibuix del qual li haja agradat més. D'aquesta manera els millors pintors tindràn més pintura per a expandir la seua creativitat i poder aconseguir un llenç ben bonic per a que puga ser admirat per tothom.

Certament, els pintors amb més èxit van ser recompensats amb tones de pintura. Els nous dibuixos dels pintors d'èxit (o Grans Pintors) podien ara ser molt més grans. Els altres pintors (els Xicotets Pintors) encara tenien pintura però hi havia, evidentment, una asimetria creixent de recursos disponibles. En la cessió de pintura següent, com era d'esperar, van triomfar els enormes dibuixos dels Grans Pintors, que seguien acumulant pots de pintura a dojo.

Alguns Xicotets Pintors decidiren fer un canvi radical: com que no podien competir amb tamany de dibuix, decidiren prendre una vessant molt més atrevida, mesclant i combinant colors com mai s'havia vist, i aconseguint uns resultats extraordinaris. El llenç s'anava esguitant de petits traços multicolors que destacaven sobre les inmenses taques dels Grans Pintors. Aquestos Xicotets Pintors començaren a rebre pots de pintura d'altres admiradors, i es convertiren en Pintors Mitjans. Els Grans Pintors veien als Pintors Mitjans amb recel i decidiren dur endavant una nova norma:

Norma número 3: es permet pintar qualsevol cosa, sempre que s'use el color roig i/o el color blau. En nom de la llibertat de pintament, queda prohibit fer ús de colors radicals que poguessin tacar els colors veritaders, autèntics (i exclusius) per a aconseguir un llenç ben bonic que puga ser admirat per tothom.

Evidentment no tot el món recolzà aquesta nova norma. Els Pintors Mitjans (PM) estaven totalment en contra, perquè la base del seu èxit era precisament l'ús de múltiples colors, i argumentaven que la norma era un atemptat contra la llibertat de pintament. Però la nova norma va ser aprobada gràcies als Xicotets Pintors (XP): si progressava la nº3, els Grans Pintors (GP) regalarien pots de pintura per a tothom, i donat que els GP n'acumulaven infinitat, eixes donacions no els suposaven una gran pèrdua. En canvi als XP, un pot més de pintura els savia a glòria, ja que podien seguir fent el que volien: pintar.

La norma número 3 va ser aprovada, i al poc de temps, els pintors van oblidar que hi havien més colors a banda del blau i el roig, i la llibertat de pintament va quedar restablerta ja que tot el món pintava el que volia, i a més podia triar entre fer-ho en roig, en blau o fins i tot en roig i en blau!

Però els PM van recuperar alé i proposaren una nova manera de pintar: entre els buits que deixaven els descomunals i estàtics dibuixos (en blau i roig) dels GP, emergien uns nous traços (també en blau i en roig), vius i dinàmics: eren estampes precioses i fines que es recargolaven ací i allà usant gran part del llenç, i com que no el saturaven (els PM no tenien tanta pintura com els GP), ocupaven superfícies similars a les de les creacions dels GP.

Norma número 4: es permet pintar en qualsevol superfície que no haja sigut reservada en nom de la llibertat de pintament per a aconseguir un llenç ben bonic que puga ser admirat per tothom.

No cal dir, que hi havien enormes extensions de llenç reservades en nom de la llibertat de pintament quasi a l'instant d'aprovar la nova norma. La reserva de llenç s'extenia per tot el quadre, i fins i tot s'havien esborrat àrees prèviament pintades per considerar que no afavoririen l'aspecte final. L'espai de lliure pintament quedava limitat a una sèrie de camins, que eren les zones residuals entre les distintes reserves de llenç.

També hi varen haver protestes, és clar. Com es podia, en nom de la llibertat de pintament, restringir les formes dels dibuixos? La resposta era ben clara: cadascú pot pintar amb el color que vullga (tots els pintors ja havien assumit que el roig i el blau eren els únics colors existents) i amb la forma que vullga, sempre que es segueixen els camins de lliure pintament.

Molt aviat tothom s'oblidà de les zones reservades, i només pintava als caminets, en roig i en blau. La llibertat de pintament havia quedat restablerta ja que tot el món pintava el que volia al llarg d'infinits camins de lliure pintament, ara en blau, ara en roig, ara en roig i en blau!!!!

El gran llenç blanc on els pintors seguien dibuixant era una xarxa enorme, feta de fils blaus i rojos, amb uns grans buits blancs entre ells, a qui ningú no prestava massa atenció. Els ulls dels pintors (especialment els dels PM) només resseguien la maranya bicolor, intentant trobar algun nou recurs no contemplat en la normativa que pogués catapultar-los cap a l'èxit dels GP, que seria l'única manera en què la resta de pintors, els feliços XP, reconegueren el seu talent.

EOT.