L'home (menys) vàlid

Isc caminant de casa amb la intenció, com tinc per costum, de comprar el diari al quiosquet de la cantonada. M'agrada passar prompte, quan les piles de premsa estan encara amuntegades al mostrador. La dependenta trenca els cordills encreuats que subjecten els exemplars i em dóna el primer. "Gràcies", li dic. Ella, amablement, fa uns gestos amb les mans. La mire estranyat i li demane què vol dir. Segueix fent gestos, ara una mica enfadada. Clar, m'he oblidat de pagar i s'ha posat nerviosa. Li done la moneda d'1 euro, li demane disculpes i me'n vaig. Li torna a aparèixer el somriure amable a la cara i endevine que es despedeix de mi amb nous gestos. Seguisc carrer avall, en direcció a la plaça Major, pensant en per què no m'he entés amb la dependenta.

Pare al pas de vianants. Done una ullada al trànsit: els cotxes passen amb distinta cadència, atrafegats com tots els matins. Em gire cap al semàfor esperant que em done pas però descobrisc amb sorpresa que no té llums! No em puc arriscar a creuar. Hi ha moments en què els cotxes paren de passar, però no veig on s'aturen ni si en van a vindre més. Per sort, un senyor amb gavardina i alt, molt alt, s'aproxima al pas de vianants i s'atura al meu costat. Quan ja anava a preguntar-li, sobtadament es posa a caminar decidit cap a la vorera d'enfront, la de la plaça Major. Jo, estupefacte, arronse els muscles i l'imite: comence a creuar el pas de vianants, això sí, amb un ull cap a la direcció d'on venien els vehicles, desconfiant del silenci del trànsit. És llavors quan me n'adone del so, un bip-bip continu és l'indicador que l'home amb gavardina estava esperant per a creuar. Com anava jo a saber-ho? De repent, just abans d'arribar a l'altre costat, veig que l'home amb gavardina es gira cap a mi i m'estén la mà al davant, com per a presentar-se. Vull arribar a la vorera per a encaixar-li la meua i correspondre a tan espontània mostra de fraternitat, quan de sobte comprove que el graó de la vorera és enorme i no el puc superar! "Qui diantre dissenya estes coses?" L'home amb gavardina acosta un poc més la seua mà i comprenc que no està saludant-me, sinó que s'ofereix a ajudar-me a pujar el graó. Un reflex inconscient m'aferra als seus dits allargassats i l'estirada què em dóna em planta instantàniament a la vorera de la plaça Major. L'home amb gavardina s'en va.

Mig marejat per tots els esdeveniments inusuals que m'estaven ocorrent arribe al bar de la plaça. No demanaria un café sol, com tots els matins. Demanaria til·la. Quan arribe a l'establiment ja no m'estranya veure'l tot nou, acabat de reformar. No puc entrar. En el cas de què jo siga capaç d'esbrinar com s'acciona el mecanisme d'obertura, no sé com m'ho faré per passar l'estretíssim llindar de la nova porta d'entrada. Llance el diari a terra amb ràbia (la boca de les papereres és massa alta per a què jo arribe) i continue plaça avall, amb les celles arrufades i xafant el terra amb força a cada passa, per a que la gent puga adonar-se que estic de mal humor.

Ara ho veig tot clar. No m'entenia amb la dependenta del quiosquet perquè em parlava en la llengua de signes. I el semàfor estava preparat per a detectar-lo amb l'oïda, per això no tenia llums. El graó de la plaça era massa alt per a mi, però no per a l'home amb gavardina.
Vaig ara mateix a vore a l'alcalde a dir-li quatre coses. Com és possible que a la ciutat on jo visc no em puga comunicar i moure normalment? Per què les coses no estan fetes per a mi, i sí per als demés? Potser és que jo sóc un ciutadà de segona? Sóc menys vàlid què, per exemple, el meu veí? Em sembla increïble que avui en dia se'm discrimine per no ser com els demés, vull una ciutat que em tinga en compte! VULL UNA CIUTAT CONCEBUDA PER A MI I PER A TOTES LES PERSONES SENSE EXCEPCIÓ!