"Menys ética i més estètica" o "Accessibilitat: la mirada positiva"

Ja prou de solucions ortopèdiques per fer habitables a tothom els despropòsits espacials dels urbanistes-arquitectes-interioristes. Si l'accessibilitat és només el martell que redreça els dissenys minusvàlids ("minusvàlids" és adjectiu de "dissenys"), a cagar l'accessibilitat.
Per substituir-la, els sensibilitzats amb el tema aporten el "disseny per a tots", a l'empar de les beatificades praxis deontològiques. Concepte políticament correcte amb qui tothom s'ompli la boca, i que a la pràctica només apliquen certs especímens amb vocació de misioners i amb l'ètica professional per bandera. Quin avorriment.

L'estètica mola molt més: allò que pot ser percebut. I percebut no només a través dels ulls, tal i com ens imposa aquesta dictadura de societat visual. Els sentits són cinc, recorde: oïda, olfacte, vista, gust i tacte. I les persones coneixem els entorns a través de tots o alguns d'ells. Què tal doncs un entorn total, on l'espai puga ser interpretat i experienciat amb tots i cadascun dels sentits? Posem a treballar junts dissenyadors, cuiners, músics, perfumers, pintors, massatgistes, escultors, escriptors,... No seria el resultat "accessible"? No seria un "disseny per a tots"? O més bé un "dissenys de tots"? Segur que seria molt més divertit.
Menys ètica i més estètica.