Ascenció

Al tancar els ulls em deixe anar, a poc a poc. Estic segur que el meu ritme cardíac disminueix i va, progressivament, tendint a zero. Els músculs es relaxen i ja no sóc capaç de realitzar cap moviment, doncs el cos no em respon. És un pes mort.

No obstant estic movent-me respecte a la terra, en una mena de levitació que em traslladarà amunt, molt amunt. Augmenta la velocitat. La poca consciència que em queda la utilitze per relaxar-me i gaudir del particular viatge en què m'he embarcat. El son em venç al mateix temps que experimente l'ascenció celestial: el meu cos va girant sobre sí mateix, orientant-se tímida però fermament en una sort de trajectòria parabòlica ascendent, i note la pressió al darrere que m'espenta, com una mà invisible a la que estic mig assegut o mig gitat, ja no ho sé. El meu cos s'esvaeix i la meua memòria s'esfuma. M'abandone al destí i quede fulminat al lloc, només connectat al món per una part molt xicoteta del meu inconscient.

Quan em recupere ja som a 10.000 peus d'altitud, tot i què el Boeing 747 amb què viatge podria arribar fins als 45.000. Al contrari que a algunes persones a mi no m'inquieten les aeronaus, em relaxen. Tant, què no puc evitar adormir-me als enlairaments, i vos promet que és gairebé una experiència sobrenatural.

Les meues constants vitals recuperen la normalitat i em torne a capficar en el llibre que havia quedat obert sobre les meues cames. La ciudad de los prodigios, d'Eduardo Mendoza. Sota els meus peus (i els de la resta dels passatgers) s'allunya Budapest, Miskolc i Lillafüred. L'hotel Palota que va allotjar el casament de Bob i Szilvia, pälinka per a tothom (licor cassolà amb més del 50% d'alcohol) i balls hongaresos fins les sis de la matinada. I també els meravellosos banys turcs, els Széchenyi Gyógyfürdő, dels quals vam poder gaudir al parc de Városliget de Budapest, poc abans d'iniciar el viatge de tornada a Barcelona.

Szia Magyar Köztársaság!