No més loteria. Ni de nadal ni de reis ni de la mare que els ha parit. Mai he sigut un gran practicant d'aquest invent del dimoni (més concretament de la tirania capitalista imperant avui dia), però he decidit no entrar mai més al drap, especialment si el joc prové d'estats i institucions públiques en forma de fiscalitat encoberta. Una fiscalitat que, lluny de suposar un bé per a tothom, s'aprofita de la feblesa econòmica dels més desafavorits potenciant en ells (i en tot aquell que hi participa) l'egoïsme més recalcitrant.
La loteria és un impost regressiu, és a dir, un impost on el els pobres paguen més que els rics. Aquesta afirmació és radicalment certa si considerem la inversió que fa cada jugador respecte de la seua renda. El percentatge de diners propis que gasten les rendes més baixes a la loteria és molt més elevat que el de les rendes més altes, i més si tenim en compte que una situació econòmica complicada fa que els individus proven sort als jocs d'atzar. Al joc de guanyar una milionada sense esforç, dret ni raó, que puga catapultar a qualsevol de nosaltres a les altes esferes socials: per fi podrem malgastar diners com els rics!
Els jocs d'atzar atreuen a tothom, quasi per naturalesa. Fa il·lusió provar sort a veure si sona la campana. Però açò no pot ser un valor a transmetre per part d'institucions que el que haurien de fomentar és el bé comú, la construcció de la societat des de la participació de tothom ha de donar satisfacció a tothom. L'estat ha de fer entendre que una participació econòmica al conjunt de la societat serveix per a millorar la vida de tots. No és étic estimular a la gent amb premis individualistes que atorguen el dret a un pobre desgraciat a mirar per damunt del muscle a tots aquells que no han sigut tocats amb la vareta de l'atzar.
Ara bé, tenint en compte com està el panorama polític, a vore qui és el xulo capaç de convéncer als ciutadans que els seus impostos van a servir per a millorar el conjunt de la societat.
