La xica dels ulls perduts

Mirava amb uns ulls com unes taronges. Però no ho feia cercant un seient buit al vagó (que per altra banda estava complet), ni calculant la parada de la línia S1 en direcció a Terrassa on havia de baixar. Simplement entrà al tren amb la mirada perduda i es quedà a prop de la porta, que ja es tancava automàticament. Va separar lleugerament els braços, per mantenir l'equilibri i no caure en posar-se de nou el vehicle en marxa. Semblava preocupada, molt preocupada. I els seus ulls buscaven la solució al seu problema en l'infinit, travessant persones, xassis, túnel i tot allò que euclídiament es trobava en la direcció de la seua mirada.

Jo escoltava aquella fantàstica versió que fa Omara Portuondo del “Killing me softly”, i vaig pensar que era bonica. Que la xica era bonica. La roba que portava feia intuir un cos amb corbes, càlid i acollidor. D'eixos on una abraçada et deixa completament embolicat.
De la seua pell no es veia més que el coll, i unes mans clares i relaxades. Els cabells llargs i negres no li queien a la cara gràcies a una cinta blanca, molt ampla, que usava a mode de diadema. Emmarcava la seua fesomia, que transmetia preocupació i tendresa alhora. Les galtes eren rodones i sucoses, de ben segur s'unflarien si somrigués. Però no somreia. Mantenia un semblant inexpressiu, amb aquells ulls foscos i inmòbils. Em vaig adonar que no parpellejava i vaig pensar que m'atreia per enigmàtica, doncs jo no era capaç ni d'intuïr el seu neguit. Ni de saber que feia, on anava, a què es dedicava. Potser era sorda, era evident que el xivarri del seu voltant no li provocava cap reacció.

Com si tingués un sisé sentit latent, va ocupar el seient del compartiment que havia quedat lliure uns segons abans, sense ni tan sols girar el cap. Seguia amb la mirada perduda. Vaig tenir la curiositat, i quasi la valentia, de preguntar-li què li passava. No és molt ortodoxe preguntar això a una desconeguda, però vés tu a saber què podia sorgir d'una pregunta “innocent”. La vaig estar observant una estona, aprofitant l'anonimat que ofereix el transport públic i l'alienamient de la música que obturava els meus oïts. Sobtadament ella es va girar i els seus ulls van agafar d'imprevist els meus, que certament l'estaven espiant. No vaig ser capaç d'aguantar ni mig segon, i vaig mirar cap a un altre lloc, sentint-me descobert in fraganti.

Ara ja l'espiava amb més cautela. Què hauria pensat de mí? Què fa aquest paio mirant-me? Quin xic més ben plantat? Segur que aquest descarat m'estava mirant les mamelles? Vaig decidir que el més probable era que hagués mirat per la finestra en la direcció on em trobava i ni s'hagués adonat que jo existia. Ni jo ni ningú al vagó. Va consultar el seu mòbil i el va tornar a guardar a la butxaca interior de la seua jaqueta de llana. Vam arribar a la meua parada, Mira-sol. Vaig baixar del tren i vaig pensar que mai més em tornaria a creuar amb la xica dels ulls perduts.