És una casa anegada de memòria. Tota ella era plena de records closos en objectes de viatge, estris de cuina, ferramentes d'un aficionat a les motocicletes... Hem trobat unes cintes de casset que ja no les voríeu ni a la benzinera més canyí que vos pugueu imaginar! I vés a saber què va passar en aquesta habitació l'estiu de 1972... Ara és ben difícil d'esbrinar. Tot aquest univers interior dóna per inventar mil històries possibles, però quina és la certa? Com éren els anteriors habitants d'aquesta casa? I els seus predecessors? Ai... si les parets parlaren...
La casa té 62 anys. Amb aquesta crisi ja l'haurien prejubilat fa temps. Hi ha què fer alguns canvis per a què ara, a l'any 2010, els nous hostes s'hi puguen acomodar. En primer lloc, va vestida d'estiu, per a res preparada per a uns geners que freguen els 0º. Això sí, té una llar enfront de la qual es deu haver escalfat més d'un cop alguna parella d'amants, a la recerca d'amagatall a les primaveres efervescents del passat...
Una altra limitació es la compartimentació: de tres habitacions que tenia, dos eren xicotetes i l'altra minúscula. Clar que els habitants passaven molt més de temps al jardí que a dins de casa... només hi éren a l'estiu! L'interior que nosaltres necessitem s'ha de conformar amb alguna cosa més que el lleure...
També és molt cert que les cases envelleixen si no són habitades, i aquesta portava més de tres anys sense allotjar ningú. A dins hi havia un paisatge aturat en el temps, abandonat, però alhora enllestit (almenys aparentment) per a la propera visita: els armaris ordenats, les taules amb mantelet de punt a sobre, cadires i sillons ben arrenglerats, electricitat, aigua,... Començava a tindre animalons diversos com a okupes: un niu d'oronetes al porxo, pardalets a les golfes (es col·laven pels forats de ventil·lació), un gat que visita regularment i puntual el racó assoleiat de la parcel·la a les deu del matí; i altres de més problemàtics, com ara la carcoma del fals sostre, o les aspres aranyetes del garatge.
Ara la casa torna a ser ocupada per persones. Algunes empremptes del passat s'esborraran per sempre i altres es mantindran. Són les conseqüències de rehabitar. Però rehabitar és un procés que es pot perllongar durant anys, és gairebé impossible apropiar-se completament d'un espai com aquest. Poquet a poquet arriba l'aigua a Canet.
6 comentaris:
Com sempre dius que quan entrem a veure un post, i ens agrada, deuríem fer un comentari, ací tens el meu: m'ha agradat el que has escrit. Amb una visió així, suportar les obres a casa deu ser més fàcil, jaja.
Besets de la Cris (Gandia)
M'alegre! A vore si me passe pel teu poble algun dia, encara que no m'arrime últimament per La Safor... B7s! Especialment per a Aitaneta!
Malgrat tots els inconvenients , la caseta té bona pinta. M'agrada el terme rehabitar. Tantes vegades que ho he fet i no hi havia pensat, je, je,...
Bo, toca ja una trobada mirasolenca, digueu quan va bé i quedem.
Hola Arnau, enhorabona per la casa i pel rehabitament. Nosaltres suposo que cap al mes de març pujarem a fer una visita a la família i amics així que us avisarem i ens veiem. Possiblement serà per falles, així tindrem quatre o cinc dies per gaudir del poble i de la gent. Per cert, el mon és petit! Saluda al Joan Montserrat de la meva part... hem estat companys pel CMSC, possiblement m'ha fet de monitor algun día i he estat tres anys veí del seus pares!
Una abraçada i felicitats per la caseta
Doncs sí Joan, si els habitatges poguéren contar la seua història n'hi hauria bon material per fer una novel·la... Sí hem de fer eixa trobada, potser el proper cap de setmana? Este estarem a la Santantonà de Forcall (ja pots buscar a google maps)...
Oriol, quan puges amb les teues xiques podem fer fins i tot una paelleta a casa nostra! Ja li diré al Joan si la va bé, vivim ben a prop! Fins aviat!
Publica un comentari