Rehabitar: capítol tres

Permeteu-me el símil científic: les nostres activitats a la llar es comporten com un gas. No parle de pets, tot i que he estat llegint darrerament sobre el tema en un altre magnífic assaig d'Eduardo Mendoza: El asombroso viaje de Pomponio Flato. Recomane però adquirir certs coneixements previs a la lectura, tant sobre flatulències com sobre els personatges bíblics que habitaren Jerusalem.

Seguint doncs amb el tema del gas, les nostres activitats a la llar tendeixen a ocupar el total del volum del contenidor on s'hi desenvolupen. És igual que a una casa visquen dos persones, sis quatre o una. Ho ocupem tot. I estos números no els he etzibat alegrement, sinó que corresponen a la fluctuació d'habitants que ha tingut la nostra casa al llarg de la seua vida. Per tant, l'espai on han arribat a conviure sis persones en el passat és -quantitativament- el mateix que estem ocupant Julie i jo en aquestos moments. Comptant amb els dits, aquesta vivenda ens serà útil fins a que tinguem el cinqué fill. Però evidentment hi han altres variables que fan adeqüat o no el volum habitat per a cada unitat familiar.

No podem comparar a la brava les necessitats espacials de l'antic nucli familiar de sis persones amb el nostre actual, doncs trobem dos grans canvis a l'habitatge des de que hi hem arribat: el fet que s'haja convertit en vivenda habitual, i la circumstància de treballar eventualment des de casa. Abans, Jordi i la seva família venien només a estiuejar, época que a Mira-sol permet expandir la quotidianitat al jardí i al carrer, tant per la bonança climàtica com per la distensió que facilita l'oci vacacional. No debades el porxo de la casa era en realitat el menjador, i la cuina es traslladava al jardí els diumenges de paella (eren d'ascendència valenciana, i ni pensarien en cometre el sacrilegi de fer paella en dijous). I per descomptat, els xiquets es passaven el dia al carrer.

Podem doncs entendre clarament que l'hivern requerirà més estances a recer que l'estiu. Si a açò afegim la circumstància esmentada del treball al domicili per part dels dos habitants actuals, és fàcil intuïr que probablement necessitarem ampliar l'espai interior de la llar a mig termini.

Creuant aquesta conclusió amb l'actual normativa urbanística del barri ens trobem amb un problema o, millor i més encoratjador, un repte. Per començar, les façanes sobrepassen la mínima distància legal als límits de parcel·la, o siga que moure-les només significaria fer la casa més xicoteta. Per altra banda, ja s'ha exhaurit la superfície construida permesa per a la vivenda. És la limitació que pateixen les parcel·les com la nostra, que són les xicotetes del barri, pertanyents a la legalització de l'any 1953: 12 metres d'ample per 25 de llarg, amb casetes d'uns 80 o 90 m². El “punt cec” de la normativa és l'alçada permesa a assolir (considerablement més amunt que el que fa avui la caseta). Amb això, i alguns invents al plantejament interior, n'hi ha tot un camp de possibilitats a explorar. No hi ha res que em pose més que entaforar-me en la recerca d'enginys al·legals.

Ara mateix m'ha vingut a la ment la imatge d'El Coche Fantástico, en el seu pas del mode Cruiser al de Super Persecución. Potser la ressolució d'aquest repte arquitectònic no està massa allunyat de la transformació de l'automòbil de Michael Knight. KIT, TE NECESITO!