3.5.10

Rehabitar: capítol quatre













El passat 27 d'abril vaig anar amb el meu amic Paco a un sopar-tertúlia al Terra Dolça, un restaurant xicotet situat al centre de Sant Cugat. Al soparet estava convidada la Zaida Muxí, una arquitecta que jo situava a la crítica de les asimetries de la planificació urbana, doncs he llegit diversos articles seus on explica com els espais urbans es pensen des d'una minoria i per a una minoria: la classe dirigent, benestant i de génere masculí.

La sobretaula va derivar cap a l'estat actual de la urbanitat de Sant Cugat, destacant les diverses àrees de vivenda unifamiliar de baixa densitat que cobreixen el municipi: La Floresta, Les Planes, Valldoreix, Mira-sol,... Des dels meus ulls és un fet insòlit que les anomenades "urbanitzacions" d'extrarradi estiguen tan a prop del centre de Sant Cugat i, a més, disposen de transport públic suficientment efectiu. Des del punt de vista urbanístic, una ciutat dispersa és molt poc eficient, molt poc sostenible, i la vida al carrer es pareix molt poc a la d'un poble, on l'activitat fóra de casa és constant. A Mira-sol no hi ha gaire activitat a l'exterior dels habitatges. Com a mínim de moment.

El fet què els carrers de Mira-sol són generalment buits està relacionat en gran mesura amb les tanques de les cases. Hi ha que tenir en compte que, en un barri on tota construcció és o ha sigut una vivenda amb jardí, els carrers no són més que, precisament, l'espai entre tanques. Fa anys, éren més baixetes i més diàfanes. Es pot veure fàcilment observant les tanques de les cases més antigues. En aquell temps, una tanca expressava un llindar, i un moment separava el carrer de la casa familiar. Obrir una porteta i passar -com tan bé explica en Norberto Chaves- després d'encaixar la mà amb l'edifici, en aquest cas amb el pom de la porta de la tanca.

Les tanques han anat creixent i incorporant elements. Ni tan sols diria que només es plantegen com a elements de protecció de la propietat privada, són més bé elements de disuassió dissenyats a partir de la pressumpció de culpabilitat dels ciutadans d'un lloc. Si no férem les tanques com l'ex-mur de Berlín, en qualsevol moment podria passar algú, furtar-nos els objectes de valor, violar les mestresses de casa, raptar els xiquets o assassinar una família sencera. Les cases són un búnker amb aspecte de búnker, impenetrables. Fins i tot intocables. Vos heu fixat que avui en dia prémer un botó és pràcticament l'unica cosa que es toca per a entrar a casa d'algú? De vegades al timbre no posa ni el nom, és més, has de teclejar un codi per a què sone a l'interior d'una casa o d'un apartament! Però no patiu, si vos oblideu del codi sempre podeu usar el telèfon mòvil:

-Ja estem ací, quin codi té el timbre?

-Hola! Tecleja "265A" i després "*"
.
-Gràcies!- ding-doooong!!! - Som nosaltres!!

Els carrers s'han convertit en túnels, camines entre tanques, millor dit, entre murs. Els carrers només són un conjunt de trajectes finalistes, o siga que per a l'unic que serveixen és per anar d'un lloc a l'altre. A Mira-sol no et trobes xiquets jugant al carrer, ni el peixater oferint el seu génere, ni et creues inesperadament amb aquell amic que tant de temps fa que no veus. Vas de l'estació a casa i de casa a l'estació. Si la vida al carrer és el què passa mentre ens movem entre dos punts de la ciutat, Mira-sol està més bé prop de la defunció.

Val a dir però que, com sempre, no tot és blanc o negre. Moltes construccions de Mira-sol s'han convertit en negocis de barri "camuflats" en forma de vivenda. A prop de la nostra casa hi han dues Llars d'infants, un fornet, un colmado, un taller de cotxes xicotet, un quiosc, un estudi de disseny,... tots ells havien sigut o encara són els habitatges d'algú. Les tanques però, segueixen creixent, i fan cada vegada més opaca l'expressió de l'habitar. Crec que si les tanques deixaren de ser una frontera, el barri guanyaria en salut i felicitat. Si aconseguirem que passaren coses en aquestos límits entre la propietat privada i l'espai públic, els carrers de Mira-sol començarien a ser un poc més barri. Però quina tanca és capaç d'aconseguir açò?

2 comentaris:

XescoArechavala ha dit...

Molta gent viu a Mirasol, valldoreix, la floresta... precisament perque vol una tanca que delimiti el seu espai obert privat. Han pagat molts calers per aquesta tancat que els permet gaudir d'un espai verd net i privat. La solució es prohibir la baixa densitat! Et recomano un llibre de la Diputació de BCN titolat la ciudad de baja densidad. Logicas gestión y contención
http://www1.diba.cat/llibreria/lstDetall_Publicacions.asp?Opener=Diputacio&ID=38454

salut!

Arnau Boix i Pla ha dit...

Gràcies per la recomanació Xesco!
Totalment d'acord amb el què comentes, però el tema de prohibició ha d'anar adreçat més a la Planificació Territorial i Urbana. Per a operar en teixits urbans consolidats, de la densitat que siguen, m'incline més per la formació i la participació dels veïns en un barri més sostenible. Respecte a la tanca, no trobe problema en delimitar un espai, el fet és que els límits poden ser de moltes maneres. Potser és el propi concepte de la propietat privada el que es podria abordar...

Salut!!!