M'ha sobtat la fermesa amb la què defensava les herències. Jo només argumentava que donar totes les teues possessions i riqueses a un elegit no em pareix just. En primer lloc, acumular riqueses mentre altra gent no només s'ofega en la misèria sinó que a més no té cap oportunitat d'eixir d'ella em pareix inètic. En segon lloc, la successió a dit del poder dels diners és, com a mínim, extremadament egoísta. Val a dir però, que sóc de l'opinió que els humans som egoístes per naturalesa, el què no implica que no poguem transformar eixa conducta en favor dels drets humans, la Declaració Universal dels quals considere que fou un dels avanços teòrics més importants del segle passat. Teòrics, he escrit.
El què tracte d'explicar és que, en una situació de confiança en les nacions, els governs i les institucions (res més lluny de la realitat), la sobreriquesa de les persones hauria de posar-se al servei del bé comú, per exemple, a la seguretat social. Ja que a la societat liberal capitalista es permet l'acumulació de capital sense límits (la pròpia Declaració dels Drets Humans garanteix la propietat privada), i que els diferents sistemes de redistribució de la riquesa es demostren completament ineficients (o encara hi ha algú que pensa que no hi han rics i pobres?), per què resulta tan xocant prohibir les herències?
Ni tan sols han sigut comprensius amb aquest plantejament persones autodeclarades cristianes de pro, i dic açò pensant en consideracions que fa la Bíblia defensant que els bons cristians haurien de desprendre's de totes les seues possessions. Si no estigueren permeses les herències, tú no t'hauries pogut comprar una casa, m'han argumentat. És una afirmació totalment certa, però no és cap argument vàlid per a mi, doncs això és precisament el què tracte de penalitzar. L'interés individual ha d'anar precedit per l'interés universal. Si les herències són diners i possessions que un ja no necessita gaudir o disposar, podem catalogar-les de sobreriquesa. Estem disposats a renunciar a les nostres herències? Estem disposats a què els nostres fills no tinguen herències? Què tal un Fons de Garanties Universals dels Drets Humans alimentat amb les sobreriqueses de cadascú de nosaltres?
4 comentaris:
Home, les herències és un tema delicat que potser no cal tocar fins que és estrictament necessari. I em referisc a les famílies normals. El cas que descrius és extremadament lamentable i es tallaria de soca-rel si l'arbre genealògic eixe que aportes s'haguera extingit.
Tocar el tema és certament impopular. Confesse però que he escrit el text abans de pensar en la fotografia que l'acompanya, i que no tenia intenció de descriure el cas concret dels borbons. Però pel què escrius veig que fa efecte ja que expresses certa contradicció ;-) Però de bon rotllo, eh?
Agrupar totes les herències dins de l'etiqueta de sobreriquesa ho trobo exagerat. Hi ha qui no pot tenir ni una casa i per tant, heretar la casa dels pares no ho trobo malament. Com sempre, s'hauria d'especificar els casos i per tant, mantenir un impost sobre les herències no ho trobo malament. Es una manera de gravar el que tu anomenes sobreriquesa. Vivim en una societat on la propietat privada és sagrada. Tocar-ho es complicat i per tant, la única solució que queda és el impost. Bé, una resposta al post dons per a poc... tema molt interessant Arnau, que donaria per a varies cerveses o sopars....
Una abraçada
Doncs ja traurem el tema en una propera cervesseta home! He descrit una posició gens conciliadora, però certament, dependre d'herències familiars per a disposar dels recursos mínims com a persones és real i trist. Trobe interessant però que, partint de que els drets humans sigueren una realitat, les herències no serien "necessàries" en cap cas, i potser sí podrien ser considerades sempre sobreriquesa... ...Fins aviat!
Publica un comentari