I per fi vam anar a Marroc. Però lluny de ser l'aventura que tan de temps enrere vam imaginar, el viatge va acabar mutant en una espècie de vacances amb una família magrebina d'acollida. Res de travessar la península en cotxe i prendre el ferri a Tangiers, travessar la vall del Riff, l'Atlas i endinsar-se en el desert a lo Lawrence d'Aràbia. No. El cert és que vam volar de Barcelona a Casablanca (Casa per als amics) i sota el guiatge dels nostres amics Mo(hammed) i Cecilia vam prendre el tren cap a Kenitra, per allotjar-nos a casa de la seua mare.
Això sí, ens vam tractar com a fills. Als matins sempre trobavem la taula guarnida de pastissets dolcíssims i crêpes rebosants d'oli d'oliva, tot acabat de fer, per acompanyar el café i la llet. Llavors saltàvem a dins el Hyundai Atos de Mo i ens deixàvem portar als diferents escenaris de la seua joventut (Mo viu a San Francisco des de que tenia 18 anys). He de dir que condueix com un psicòpata, però com podeu comprovar, hem sobreviscut. Hem visitat els seus parents; assistit a un casament marroquino-hindi (amb tatuatges de henna inclosos); passetjat pels zocos de Kenitra, Rabat o Chefchaouen; hem esquivat surferos a les platges atlàntiques i hem admirat el mediterrani des de Sebta (on, per cert, el meu pare va haver de fer la mili en els 70). A punt vaig estar d'aconseguir que el Marroc deixara en pau el Front Polisari a canvi de Ceuta i Melilla, però no vaig aconseguir convéncer els espanyols que se n'anaren per les bones...
Tot plegat, una bona experiència per conèixer per primera vegada una punta d'un nou continent per a mi. Però m'he sentit més prop de Cristóbal Colón que de David Livingstone... supose.
