plaiboix

Stand by

2011-03-24T17:52:00.004+01:00

Em plegue a l'evidència. Avui en dia no sóc capaç de mantindre aquest blog. Han sigut diversos anys, prou irregulars amb la freqüència de les entrades, però tinc el cap i l'energia en diversos projectes que no em deixen el temps suficient per a escriure tranquil·lament a Plaiboix. Per tant, pose oficialment en hibernació aquest pedaç de ciberespai.

No obstant, la meua intenció no és desaparèixer d'internet. Ben al contrari. Properament estrenaré un altre espai web, amb connexió a les xarxes socials que tanta desconfiança m'han proferit sempre. Vos explicaré encara per ací els avanços que vaja fent al respecte.

Fins llavors, als lectors de Plaiboix, als fidels seguidors i als navegadors ocasionals, moltes gràcies per haver passat per ací.

Trossets de país

2011-02-20T20:49:00.002+01:00

El govern de la Comunidad Valenciana ha tancat TV3 al País Valencià, després de 26 anys d'emissió. És un exercici de censura molt greu. Algú pot pensar què això no pot ser en un país europeu i democràtic al segle XXI. Evidentment s'equivoca, perquè si de fet ha pogut ser, aleshores no estem en un país europeu i democràtic. O potser no estem al segle XXI.

La metodologia seguida pel partit presidit pel ~~Molt Honorable~~ Francisco Camps ha sigut senzilla: anar modificant les lleis per a què Acció Cultural del País Valencià (ACPV) no siga capaç de fer front a les multes imposades per la Generalitat Valenciana per mantenir les emissions de manera "ilegal".

Em podria desfer en insults i malediccions contra el ~~senyor~~ Francisco Camps i l'aparell que representa, però em contindré. Només seria desfogar-me amb una pobre* persona i els seus votants, què per legitimar-lo estan a la mateixa alçada moral que ell, sense paliatius.

He de dir també que censurar les emissions de TV3 al País Valencià no ens ha d'estranyar tant, és una mera anècdota de l'anticatalanisme permanentment instaurat a les institucions valencianes i a bona part de la seua societat, que exerceix una sort de terrorisme cultural a la seua conveniència. Vull però reivindicar des d'ací que en la Comunidad Valenciana hi ha un País Valencià ben gran, condensat i concentrat en els detalls més xicotets imaginables: en un bunyol de carabassa, en una conversa de carrer, en una pilota de vaqueta, en una nota de dolçaina, en una pintada al carrer, en una pedra ben dirigida i en un blog compromés, en un mestre d'escola i en una senyera estesa al vent, en un llibre de poesia i en una cançó de Clara Andrés, en una foguera de Sant Antoni i en una coca en tomata.

Reconec que tot aquest País Valencià no ha sigut mai suficient per a instituïr-se políticament a la Comunidad Valenciana, ni per mobilitzar-se efectivament contra els intents d'aniquilació de la cultura pròpia. Així i tot aquest País Valencià també mereix respecte. No sé si entre els meus coneguts hi han votants del Partido Popular de la Comunidad Valenciana, però si és així, vos pregue que m'ho féu saber, i després que s'abstingueu de dirigir-me la paraula, doncs no tindreu el meu respecte.

*No econòmicament parlant, evidentment, em referisc a pobre de moral i ànima, doncs com el feixisme, la seua base intel·lectual planteja una submissió de la raó a la voluntat i l'acció, un nacionalisme fortament identitari (l'espanyol) amb components victimistes que condueixen a la violència contra els que es defineixen com a enemics (els catalans i tots aquells que reconeixem vincles lingüístics, socials i culturals entre País Valencià, Illes Balears i Catalunya) per un eficaç aparell de propaganda. Afegisc què els liders feixistes, com per exemple Hitler o el propi Francisco Camps, es fan veure públicament per damunt del poble pla, amb actituds messiàniques i autoritàries, ostentant un poder exercit de manera unilateral i sense cap tipus de consulta. Recentment, Francisco Camps afirmava en públic: "Soy el candidato más respaldado de todos los candidatos de la historia de las democracias occidentales en todo el mundo".

Barcelona-Casablanca

2010-10-11T08:33:00.000+01:00

I per fi vam anar a Marroc. Però lluny de ser l'aventura que tan de temps enrere vam imaginar, el viatge va acabar mutant en una espècie de vacances amb una família magrebina d'acollida. Res de travessar la península en cotxe i prendre el ferri a Tangiers, travessar la vall del Riff, l'Atlas i endinsar-se en el desert a lo Lawrence d'Aràbia. No. El cert és que vam volar de Barcelona a Casablanca (Casa per als amics) i sota el guiatge dels nostres amics Mo(hammed) i Cecilia vam prendre el tren cap a Kenitra, per allotjar-nos a casa de la seua mare.

Això sí, ens vam tractar com a fills. Als matins sempre trobavem la taula guarnida de pastissets dolcíssims i crêpes rebosants d'oli d'oliva, tot acabat de fer, per acompanyar el café i la llet. Llavors saltàvem a dins el Hyundai Atos de Mo i ens deixàvem portar als diferents escenaris de la seua joventut (Mo viu a San Francisco des de que tenia 18 anys). He de dir que condueix com un psicòpata, però com podeu comprovar, hem sobreviscut. Hem visitat els seus parents; assistit a un casament marroquino-hindi (amb tatuatges de henna inclosos); passetjat pels zocos de Kenitra, Rabat o Chefchaouen; hem esquivat surferos a les platges atlàntiques i hem admirat el mediterrani des de Sebta (on, per cert, el meu pare va haver de fer la mili en els 70). A punt vaig estar d'aconseguir que el Marroc deixara en pau el Front Polisari a canvi de Ceuta i Melilla, però no vaig aconseguir convéncer els espanyols que se n'anaren per les bones...

Tot plegat, una bona experiència per conèixer per primera vegada una punta d'un nou continent per a mi. Però m'he sentit més prop de Cristóbal Colón que de David Livingstone... supose.

Herència prohibida!

2010-08-06T17:24:00.007+01:00

M'ha sobtat la fermesa amb la què defensava les herències. Jo només argumentava que donar totes les teues possessions i riqueses a un elegit no em pareix just. En primer lloc, acumular riqueses mentre altra gent no només s'ofega en la misèria sinó que a més no té cap oportunitat d'eixir d'ella em pareix inètic. En segon lloc, la successió a dit del poder dels diners és, com a mínim, extremadament egoísta. Val a dir però, que sóc de l'opinió que els humans som egoístes per naturalesa, el què no implica que no poguem transformar eixa conducta en favor dels drets humans, la Declaració Universal dels quals considere que fou un dels avanços teòrics més importants del segle passat. Teòrics, he escrit.

El què tracte d'explicar és que, en una situació de confiança en les nacions, els governs i les institucions (res més lluny de la realitat), la sobreriquesa de les persones hauria de posar-se al servei del bé comú, per exemple, a la seguretat social. Ja que a la societat liberal capitalista es permet l'acumulació de capital sense límits (la pròpia Declaració dels Drets Humans garanteix la propietat privada), i que els diferents sistemes de redistribució de la riquesa es demostren completament ineficients (o encara hi ha algú que pensa que no hi han rics i pobres?), per què resulta tan xocant prohibir les herències?

Ni tan sols han sigut comprensius amb aquest plantejament persones autodeclarades cristianes de pro, i dic açò pensant en consideracions que fa la Bíblia defensant que els bons cristians haurien de desprendre's de totes les seues possessions. Si no estigueren permeses les herències, tú no t'hauries pogut comprar una casa, m'han argumentat. És una afirmació totalment certa, però no és cap argument vàlid per a mi, doncs això és precisament el què tracte de penalitzar. L'interés individual ha d'anar precedit per l'interés universal. Si les herències són diners i possessions que un ja no necessita gaudir o disposar, podem catalogar-les de sobreriquesa. Estem disposats a renunciar a les nostres herències? Estem disposats a què els nostres fills no tinguen herències? Què tal un Fons de Garanties Universals dels Drets Humans alimentat amb les sobreriqueses de cadascú de nosaltres?

Dies i dies

2010-07-28T05:09:00.003+01:00

El dinar familiar va ser fantàstic, tendre, fraternal i paternal, sorprenent i valencià, a Traiguera, lluminós i terròs, entranyable, generós, de desitjos i consells, matiner i mediterrani, i maternal també. Quina alegria!

Els dies del casament enigmàtics, intranquils, impacients, laboriosos i gratificants, de retrobaments i llunes plenes, del nord, del sud, de terra endins i mar enllà, de descobertes, d'amor sincer i de goig, raïmats, un pont de mar blava, felicitat, i dies i dies i hores i cares i gent i paisatges.

La Reloaded Party va ser energètica, alliberant, calorosa, musical i divertida, riallera i alcohòlica, d'amics i d'amigues, molt amics i molt amigues, a Ca la Julie i al carrer i a Barcelona, panxacontents i sorneguers, i dansaires!

Gràcies, moltes moltíssimes, a tu, a vosaltres, però a tu també, eh? Besos i petons, i abraços i records i fins ben aviat! No? SÍ!!!

De l'Ahaggar

2010-06-23T07:21:00.010+01:00

Finalment, els teus braços s'han estés cap a mi com les palmes,
i amb les mans has alçat el vel que cobria els meus llavis

¿Quin delit trobaré en les fruites meloses i en la més dolça de les mels,
si he tastat el teu bes?

¿Quina embriaguesa, ara, en la conquista més difícil,
si he vençut el teu desdeny?

El seu bes té el perfum llaminer del quefir,
la tèbia mantega que lliga el pa de blat i els dàtils.

Té la flairosa carícia del cuscús,
la sèmola que embolcalla les panses inflades en un bany de llet.

Té l'aroma embriagadora de la mimosa,
que somriu a l'arbre de la goma sota la mà daurada del dia en llevar-se

La seva pell té la llisor del pa, i els seus llavis el gust del sucre
que plau als més joves

T'acompararia al raïm que, costat per costat amb el dàtil,
madura en un clot

Ets el fil que enfila les pedres del meu collaret

Ets el cordonet de seda del qual pengen els talismans que dormen sobre el meu pit

Ets el meu alè...

Del llibre "Cants d'amor i de guerra de l'Ahaggar" (Cant IV).

Gràcies Peio! Gràcies Anna! Gràcies Christian!

Rehabitar: capítol cinc

2010-05-30T05:12:00.008+01:00

Ja he Acabat la tesina. Ho anuncie així, amb A majúscula, per a aclarir que les reflexions al voltant del terme "rehabitar" ja no monopolitzaran els escrits d'aquest blog, tal i com han anat fent des de començaments de 2010. I també recuperaré el plaer de llegir i respondre, amb interés i parsimònia, les dèries que teniu a bé escampar pel ciberespai. Vull però, tancar cicle amb una última missiva, no siga cas que algú esperara una mena de conclusions.

Al món del disseny, hom entén per projecte un compendi complet de directrius i instruccions inequívoques orientades a produïr o construïr alguna cosa nova, o modificar-ne una d'existent. Aquest compendi sol descriure'n les característiques amb precisió i finitud, com un objecte acabat. Però un objecte, gran o xicotet, inalterable o caduc, és quelcom material que s'ofereix als nostres sentits, és a dir, què hi estem relacionats a través de la percepció. Qui? Doncs nosaltres, els subjectes. Éssers amb capteniment individual, i amb un bagatge cultural, una experiència i unes capacitats tan variades com persones hi ha al món.

En un sentit purament euclidià, podríem dir que les nostres llars són contenidors d'objectes i subjectes, i que a través del disseny d'interiors es pot plantejar un projecte a través de la geometria plasmada en paper. El resultat podria ser un interior extremadament bell, clàssicament bell diria jo. Quan la Wiener Philarmoniker interpreta magistralment una òpera de Mozart, el públic s'alça de les butaques i aplaudeix amb vehemència per la bellesa de l'espectacle. Però el public no participa al concert, només opina: escolta primer, i expressa després el seu nivell de satisfacció en relació a la qualitat de l'obra interpretada.

En una aproximació un poquet més antropològica, una llar està habitada per subjectes, que estableixen unes determinades relacions entre ells i amb els objectes que els envolten. El dissenyador d'interiors pot aspirar a aprofundir en el coneixement d'aquestes relacions i fer participar els subjectes al procés creatiu del projecte. El DJ nord-americà Jeff Mills, al seu Mix-Up Vol. 2, combinava dos canals en les seues barrejes: un amb la música en si, i l'altre amb la resposta de l'audiència. En aquest cas, els aplaudiments i els crits del públic formen part de la composició, els subjectes participen a la música enregistrada.

Però a una llar, i especialment si és rehabitada, són els subjectes qui construeixen l'interior. La matèria prima pot ser objectual, però el modelatge el fan els propis habitants, amb les seues accions, amb els seus records. Allò que s'esdevé a una llar és fruït de l'habitar, així que un bon disseny és el que ho permet amb fluïdesa. Com encertar? Fàcil, proporcionant als subjectes maneres d'operar el projecte d'arquitectura interior. El dissenyador d'interiors ha de composar i tocar la bateria, però els habitants de la llar són la resta de membres de la Jazz Band, virtuosos del saxo la guitarra i el contrabaix.

Un projecte per rehabitar una casa existent ha de ser capaç de canalitzar el savoir faire dels subjectes. Clar que és avantatjosa una planificació global, però no ha de ser necessàriament un llibret d'instruccions de muntatge. Els habitants són part de l'interior i tenen la capacitat absoluta de transformar-lo, per tant, no és que tinguen molt a dir sobre un projecte, és que tenen molt a fer.

Rehabitar: capítol quatre

2010-05-03T10:43:00.006+01:00

El passat 27 d'abril vaig anar amb el meu amic Paco a un sopar-tertúlia al Terra Dolça, un restaurant xicotet situat al centre de Sant Cugat. Al soparet estava convidada la Zaida Muxí, una arquitecta que jo situava a la crítica de les asimetries de la planificació urbana, doncs he llegit diversos articles seus on explica com els espais urbans es pensen des d'una minoria i per a una minoria: la classe dirigent, benestant i de génere masculí.

La sobretaula va derivar cap a l'estat actual de la urbanitat de Sant Cugat, destacant les diverses àrees de vivenda unifamiliar de baixa densitat que cobreixen el municipi: La Floresta, Les Planes, Valldoreix, Mira-sol,... Des dels meus ulls és un fet insòlit que les anomenades "urbanitzacions" d'extrarradi estiguen tan a prop del centre de Sant Cugat i, a més, disposen de transport públic suficientment efectiu. Des del punt de vista urbanístic, una ciutat dispersa és molt poc eficient, molt poc sostenible, i la vida al carrer es pareix molt poc a la d'un poble, on l'activitat fóra de casa és constant. A Mira-sol no hi ha gaire activitat a l'exterior dels habitatges. Com a mínim de moment.

El fet què els carrers de Mira-sol són generalment buits està relacionat en gran mesura amb les tanques de les cases. Hi ha que tenir en compte que, en un barri on tota construcció és o ha sigut una vivenda amb jardí, els carrers no són més que, precisament, l'espai entre tanques. Fa anys, éren més baixetes i més diàfanes. Es pot veure fàcilment observant les tanques de les cases més antigues. En aquell temps, una tanca expressava un llindar, i un moment separava el carrer de la casa familiar. Obrir una porteta i passar -com tan bé explica en Norberto Chaves- després d'encaixar la mà amb l'edifici, en aquest cas amb el pom de la porta de la tanca.

Les tanques han anat creixent i incorporant elements. Ni tan sols diria que només es plantegen com a elements de protecció de la propietat privada, són més bé elements de disuassió dissenyats a partir de la pressumpció de culpabilitat dels ciutadans d'un lloc. Si no férem les tanques com l'ex-mur de Berlín, en qualsevol moment podria passar algú, furtar-nos els objectes de valor, violar les mestresses de casa, raptar els xiquets o assassinar una família sencera. Les cases són un búnker amb aspecte de búnker, impenetrables. Fins i tot intocables. Vos heu fixat que avui en dia prémer un botó és pràcticament l'unica cosa que es toca per a entrar a casa d'algú? De vegades al timbre no posa ni el nom, és més, has de teclejar un codi per a què sone a l'interior d'una casa o d'un apartament! Però no patiu, si vos oblideu del codi sempre podeu usar el telèfon mòvil:

-Ja estem ací, quin codi té el timbre?
-Hola! Tecleja "265A" i després "*".
-Gràcies!- ding-doooong!!! - Som nosaltres!!

Els carrers s'han convertit en túnels, camines entre tanques, millor dit, entre murs. Els carrers només són un conjunt de trajectes finalistes, o siga que per a l'unic que serveixen és per anar d'un lloc a l'altre. A Mira-sol no et trobes xiquets jugant al carrer, ni el peixater oferint el seu génere, ni et creues inesperadament amb aquell amic que tant de temps fa que no veus. Vas de l'estació a casa i de casa a l'estació. Si la vida al carrer és el què passa mentre ens movem entre dos punts de la ciutat, Mira-sol està més bé prop de la defunció.

Val a dir però que, com sempre, no tot és blanc o negre. Moltes construccions de Mira-sol s'han convertit en negocis de barri "camuflats" en forma de vivenda. A prop de la nostra casa hi han dues Llars d'infants, un fornet, un colmado, un taller de cotxes xicotet, un quiosc, un estudi de disseny,... tots ells havien sigut o encara són els habitatges d'algú. Les tanques però, segueixen creixent, i fan cada vegada més opaca l'expressió de l'habitar. Crec que si les tanques deixaren de ser una frontera, el barri guanyaria en salut i felicitat. Si aconseguirem que passaren coses en aquestos límits entre la propietat privada i l'espai públic, els carrers de Mira-sol començarien a ser un poc més barri. Però quina tanca és capaç d'aconseguir açò?

Rehabitar: capítol tres

2010-03-29T17:47:00.011+01:00

Permeteu-me el símil científic: les nostres activitats a la llar es comporten com un gas. No parle de pets, tot i que he estat llegint darrerament sobre el tema en un altre magnífic assaig d'Eduardo Mendoza: El asombroso viaje de Pomponio Flato. Recomane però adquirir certs coneixements previs a la lectura, tant sobre flatulències com sobre els personatges bíblics que habitaren Jerusalem.

Seguint doncs amb el tema del gas, les nostres activitats a la llar tendeixen a ocupar el total del volum del contenidor on s'hi desenvolupen. És igual que a una casa visquen dos persones, sis quatre o una. Ho ocupem tot. I estos números no els he etzibat alegrement, sinó que corresponen a la fluctuació d'habitants que ha tingut la nostra casa al llarg de la seua vida. Per tant, l'espai on han arribat a conviure sis persones en el passat és -quantitativament- el mateix que estem ocupant Julie i jo en aquestos moments. Comptant amb els dits, aquesta vivenda ens serà útil fins a que tinguem el cinqué fill. Però evidentment hi han altres variables que fan adeqüat o no el volum habitat per a cada unitat familiar.

No podem comparar a la brava les necessitats espacials de l'antic nucli familiar de sis persones amb el nostre actual, doncs trobem dos grans canvis a l'habitatge des de que hi hem arribat: el fet que s'haja convertit en vivenda habitual, i la circumstància de treballar eventualment des de casa. Abans, Jordi i la seva família venien només a estiuejar, época que a Mira-sol permet expandir la quotidianitat al jardí i al carrer, tant per la bonança climàtica com per la distensió que facilita l'oci vacacional. No debades el porxo de la casa era en realitat el menjador, i la cuina es traslladava al jardí els diumenges de paella (eren d'ascendència valenciana, i ni pensarien en cometre el sacrilegi de fer paella en dijous). I per descomptat, els xiquets es passaven el dia al carrer.

Podem doncs entendre clarament que l'hivern requerirà més estances a recer que l'estiu. Si a açò afegim la circumstància esmentada del treball al domicili per part dels dos habitants actuals, és fàcil intuïr que probablement necessitarem ampliar l'espai interior de la llar a mig termini.

Creuant aquesta conclusió amb l'actual normativa urbanística del barri ens trobem amb un problema o, millor i més encoratjador, un repte. Per començar, les façanes sobrepassen la mínima distància legal als límits de parcel·la, o siga que moure-les només significaria fer la casa més xicoteta. Per altra banda, ja s'ha exhaurit la superfície construida permesa per a la vivenda. És la limitació que pateixen les parcel·les com la nostra, que són les xicotetes del barri, pertanyents a la legalització de l'any 1953: 12 metres d'ample per 25 de llarg, amb casetes d'uns 80 o 90 m². El “punt cec” de la normativa és l'alçada permesa a assolir (considerablement més amunt que el que fa avui la caseta). Amb això, i alguns invents al plantejament interior, n'hi ha tot un camp de possibilitats a explorar. No hi ha res que em pose més que entaforar-me en la recerca d'enginys al·legals.

Ara mateix m'ha vingut a la ment la imatge d'El Coche Fantástico, en el seu pas del mode Cruiser al de Super Persecución. Potser la ressolució d'aquest repte arquitectònic no està massa allunyat de la transformació de l'automòbil de Michael Knight. KIT, TE NECESITO!

Rehabitar: capítol dos

2010-03-13T08:55:00.004+01:00

Garatge: m. [LC] [TRG] Local on hom guarda vehicles.

El garatge és un dels llocs més curiosos de la casa. L'hem trobat identificat amb una col·lecció de manisetes amb motius de vehicles antics penjades a la llinda d'una porta corredissa de doble fulla, que deixa un pas folgat al seu interior. La paret del fons fa de contenció a les terres de la parcel·la, i les laterals tenen uns finestrons modestos de peces translúcides, algunes de les quals es poden obrir per a ventil·lar.

Des dels anys 60, sempre ha acomplit una funció primària o secundaria de magatzem, acumulant estris de jardinera, productes de neteja o bricolatge en general. El vam trobar encara replet de trastets que omplien a vessar armaris vells de fusta, i tot un seguit de materials de construcció i objectes dispars amuntegats i arrenglerats al perímetres de l'estança, en un tipus d'ordre que només els anteriors habitants sabrien desxifrar.

El primer cop d'ull a l'interior va catapultar la meua memòria als estius de la meua infància, quan anàvem a la casa de la muntanya del meu iaio. Ell tenia a una paret del garatge un tauler de fusta amb fileres de claus a mig entrar, d'on penjava d'una forma quasi majestuosa, una completíssima col·lecció de ferramentes per fer qualsevol tipus de reparació que el desgast quotidià exigia a la casa. En aquesta però, les eines i la ferralla del garatge més bé indicaven que algú arreglava motocicletes.

També vam trobar dues rentadores. Una era portàtil, del tipus antic, l'altra era una rentadora automàtica dels anys 80 instal·lada per fer-la servir allà mateix. Per tant, Mª Teresa anava i tornava de la casa al garatge carregada de roba, doncs era ella qui, amb tota probabilitat, s'encarregava de la bugada. Aclarisc que el garatge no es comunica interiorment amb la casa, és per tant l'únic espai amb entrada pròpia. És probablement per aquesta raó que Jordi, el fill de Mª Teresa, es va apropiar aviat d'aquest racó.

Jordi va arribar a la casa amb un anyet, al 1959, i va crèixer amb ella. Des que tingué ús de raó el garatge va ser el seu santuari. Allà va muntar amb el seu amic, un zoològic d'insectes de camp. Eixien a caçar-los pels voltants de la casa, que llavors era feréstec, i els guardaven i classificaven en potets de vidre reutilitzats, que disposaven arrenglerats sistemàticament, d'una manera quasi fetitxista. Quan van esgotar el passatemps, van passar a organitzar obres de teatre: avisaven als xiquets del barri de l'event, i per un preu mòdic (5 pessetes) muntaven una funció a les portes del garatge. Feien seure als nanos a fóra, a terra, i muntaven l'escenari a dins i, entre bambalines, feien dansar les titelles.

He dir que el garatge també ha tingut vehicles. Bicicletes. En Jordi i els seus amics feien i desfeien allà amb les seues bicicletes, que eren els béns més preciats de la infantesa, doncs els permetien d'anar a qualsevol lloc que necessitaven. Més tard, quan la moto va substituir la bici i la pubertat va reordenar les prioritats d'en Jordi, el garatge va passar a taller mecànic. Allí engalanava Jordi la Puch Minicross de 50 cc, i la posava a punt per passejar com cal pel poble. Era quasi imprescindible per ser respectat i atreure les mirades del jovent santcugatenc...

Des que nosaltres vam adquirir la casa, el garatge ha sigut un pulmó d'emmagatzematge. El primer que vam deixar allà van ser les nostres bicicletes, i setmanes més tard, la pràctica totalitat de les nostres pertinences encaixades i etiquetades, és a dir, l'univers objectual supervivent que hem arrossegat de pis en pis el que portem de vida. Tota la mudança ha cabut al garatge. Quinze metres quadrats. S'ha hagut d'estar allí, hivernant, durant un mes. Exactament el temps de retard acumulat per les obres de reforma que hem dut a terme a la casa. Exactament el temps d'acollida a casa d'amics que hem necessitat en deixar el pis de lloguer de Comte d'Urgell. Encara ara, 3 mesos després, ens serveix de magatzem. És per tant l'espai on es pleguen i des d'on es despleguen totes aquelles coses que ens permeten rehabitar la casa.

Rehabitar: capítol u

2010-02-19T11:13:00.014+01:00

Tots i cadascú de nosaltres tenim satèl·lits al voltant. Ho dic en sentit literal i cenyint-me estrictament a les dades obteses de l'observació i l'experiència vitals. Es tracta d'un sistema que anomenaré COSA (Conjunt d'Objectes Satèl·lit Antropocentrats), i tractaré d'explicar-vos a continuació.

Quan eixim de casa portem una sèrie d'objectes al damunt que ens acompanyen durant tot el dia, tant si ens dirigim al treball com si anem a fer una cervesseta amb els amics. Així, abans de deixar la llar, ens assegurem de portar roba, claus, diners,... Doncs bé, aquestos objectes conformarien la COSA nostra. Val a dir però que la COSA de cadascú pot ser molt més extensa segons l'ocasió o cas particular. Pot incloure, entre altres: ulleres, paraigua, bicicleta, mistera, llibre de butxaca, condó, agenda,...

L'extensió màxima de cada COSA depén de dos variables bàsiques: la tara admissible de l'individu (càrrega que és capaç de desplaçar) i dels artefactes auxiliars de transport què utilitze (butxaques, bosses de mà, motxilles,...). No obstant, poques vegades s'acostuma a carregar amb una COSA excessiva i cadascú se l'ajusta com pot. Varia molt entre diferents individus, i està íntimament lligada amb la seua personalitat i amb les activitats diàries que desenvolupe, així com amb circumstàncies externes específiques (com ara l'oratge). Però és indefugible: tothom té una COSA.

La COSA orbita amb trajectòries i cicles específics per a cadascun dels elements que la composen, pero en general es situen a distàncies d'entre 1 i 500 milímetres de cadascú de nosaltres. En moments puntuals poden arribar a allunyar-se alguns metres, però sempre en espais controlats o durant lapses de temps concrets. Per exemple, podriem deixar la bossa al treball mentre fem un descans, però no abandonariem el telèfon mòvil a la taula del bar si anàrem dos minuts a fer un riu. En definitiva, d'una manera o altra, els objectes que carreguem segueixen al nostre voltant permanentment.

Quan els elements de la COSA es van dipositant al nostre entorn aquestos ocupen espais i llocs diferents. El total d'aquestos espais s'anomena PA (Petjada d'Aterratge), i es refereix a la superfície hipotètica que ocuparien fóra de l'estat de càrrega. El PA de la COSA nostra es fa visible de manera palesa en arribar a casa -un espai controlat- doncs descarreguem literalment la major part dels elements que hem arrossegat durant tot el dia. De vegades aquesta descàrrega es concentra en un lloc, i en altres ocasions cada objecte satèl·lit té assignat un racó precís de l'habitatge: el prestatge de l'entrada, el penjarroba, la taula de l'estudi, el sofà,...

La meua COSA ha canviat des que he arribat a Mira-sol. Principalment perquè passe la major part del dia fóra de Sant Cugat, al treball, en desplaçaments més llargs que quan vivia a Barcelona. L'any passat constava de: carteraclausimòvil (per a mi és un sol objecte disgregat), agenda, bolígraf vermell, bolígraf negre, portamines i jaqueta. Ara, ha incorporat l'ordinador portàtil, un llibre, raspall i pasta dentífrica, Ipod, carregador de mòvil i caramelets per a la tos, guants, bufanda, barret, entrepà per esmorzar i carmanyola per dinar. Massa! El PA de la meua COSA ha augmentat considerablement, i he hagut d'adquirir una nova bossa per poder transportar-ho tot! Si acabe el dia amb agülletes per l'esforç!

Cuideu doncs la vostra COSA, doncs en moltes ocasions carreguem diàriament objectes innecessaris. Quan menys PA tingueu més feliços viureu!

La xica dels ulls perduts

2010-01-28T08:15:00.007+01:00

Mirava amb uns ulls com unes taronges. Però no ho feia cercant un seient buit al vagó (que per altra banda estava complet), ni calculant la parada de la línia S1 en direcció a Terrassa on havia de baixar. Simplement entrà al tren amb la mirada perduda i es quedà a prop de la porta, que ja es tancava automàticament. Va separar lleugerament els braços, per mantenir l'equilibri i no caure en posar-se de nou el vehicle en marxa. Semblava preocupada, molt preocupada. I els seus ulls buscaven la solució al seu problema en l'infinit, travessant persones, xassis, túnel i tot allò que euclídiament es trobava en la direcció de la seua mirada.

Jo escoltava aquella fantàstica versió que fa Omara Portuondo del “Killing me softly”, i vaig pensar que era bonica. Que la xica era bonica. La roba que portava feia intuir un cos amb corbes, càlid i acollidor. D'eixos on una abraçada et deixa completament embolicat.
De la seua pell no es veia més que el coll, i unes mans clares i relaxades. Els cabells llargs i negres no li queien a la cara gràcies a una cinta blanca, molt ampla, que usava a mode de diadema. Emmarcava la seua fesomia, que transmetia preocupació i tendresa alhora. Les galtes eren rodones i sucoses, de ben segur s'unflarien si somrigués. Però no somreia. Mantenia un semblant inexpressiu, amb aquells ulls foscos i inmòbils. Em vaig adonar que no parpellejava i vaig pensar que m'atreia per enigmàtica, doncs jo no era capaç ni d'intuïr el seu neguit. Ni de saber que feia, on anava, a què es dedicava. Potser era sorda, era evident que el xivarri del seu voltant no li provocava cap reacció.

Com si tingués un sisé sentit latent, va ocupar el seient del compartiment que havia quedat lliure uns segons abans, sense ni tan sols girar el cap. Seguia amb la mirada perduda. Vaig tenir la curiositat, i quasi la valentia, de preguntar-li què li passava. No és molt ortodoxe preguntar això a una desconeguda, però vés tu a saber què podia sorgir d'una pregunta “innocent”. La vaig estar observant una estona, aprofitant l'anonimat que ofereix el transport públic i l'alienamient de la música que obturava els meus oïts. Sobtadament ella es va girar i els seus ulls van agafar d'imprevist els meus, que certament l'estaven espiant. No vaig ser capaç d'aguantar ni mig segon, i vaig mirar cap a un altre lloc, sentint-me descobert in fraganti.

Ara ja l'espiava amb més cautela. Què hauria pensat de mí? Què fa aquest paio mirant-me? Quin xic més ben plantat? Segur que aquest descarat m'estava mirant les mamelles? Vaig decidir que el més probable era que hagués mirat per la finestra en la direcció on em trobava i ni s'hagués adonat que jo existia. Ni jo ni ningú al vagó. Va consultar el seu mòbil i el va tornar a guardar a la butxaca interior de la seua jaqueta de llana. Vam arribar a la meua parada, Mira-sol. Vaig baixar del tren i vaig pensar que mai més em tornaria a creuar amb la xica dels ulls perduts.

Rehabitar: capítol zero

2010-01-05T14:47:00.006+01:00

És una casa anegada de memòria. Tota ella era plena de records closos en objectes de viatge, estris de cuina, ferramentes d'un aficionat a les motocicletes... Hem trobat unes cintes de casset que ja no les voríeu ni a la benzinera més canyí que vos pugueu imaginar! I vés a saber què va passar en aquesta habitació l'estiu de 1972... Ara és ben difícil d'esbrinar. Tot aquest univers interior dóna per inventar mil històries possibles, però quina és la certa? Com éren els anteriors habitants d'aquesta casa? I els seus predecessors? Ai... si les parets parlaren...

La casa té 62 anys. Amb aquesta crisi ja l'haurien prejubilat fa temps. Hi ha què fer alguns canvis per a què ara, a l'any 2010, els nous hostes s'hi puguen acomodar. En primer lloc, va vestida d'estiu, per a res preparada per a uns geners que freguen els 0º. Això sí, té una llar enfront de la qual es deu haver escalfat més d'un cop alguna parella d'amants, a la recerca d'amagatall a les primaveres efervescents del passat...

Una altra limitació es la compartimentació: de tres habitacions que tenia, dos eren xicotetes i l'altra minúscula. Clar que els habitants passaven molt més de temps al jardí que a dins de casa... només hi éren a l'estiu! L'interior que nosaltres necessitem s'ha de conformar amb alguna cosa més que el lleure...

També és molt cert que les cases envelleixen si no són habitades, i aquesta portava més de tres anys sense allotjar ningú. A dins hi havia un paisatge aturat en el temps, abandonat, però alhora enllestit (almenys aparentment) per a la propera visita: els armaris ordenats, les taules amb mantelet de punt a sobre, cadires i sillons ben arrenglerats, electricitat, aigua,... Començava a tindre animalons diversos com a okupes: un niu d'oronetes al porxo, pardalets a les golfes (es col·laven pels forats de ventil·lació), un gat que visita regularment i puntual el racó assoleiat de la parcel·la a les deu del matí; i altres de més problemàtics, com ara la carcoma del fals sostre, o les aspres aranyetes del garatge.

Ara la casa torna a ser ocupada per persones. Algunes empremptes del passat s'esborraran per sempre i altres es mantindran. Són les conseqüències de rehabitar. Però rehabitar és un procés que es pot perllongar durant anys, és gairebé impossible apropiar-se completament d'un espai com aquest. Poquet a poquet arriba l'aigua a Canet.

Que la suerte te acompañe

2009-11-21T21:14:00.004+01:00

No més loteria. Ni de nadal ni de reis ni de la mare que els ha parit. Mai he sigut un gran practicant d'aquest invent del dimoni (més concretament de la tirania capitalista imperant avui dia), però he decidit no entrar mai més al drap, especialment si el joc prové d'estats i institucions públiques en forma de fiscalitat encoberta. Una fiscalitat que, lluny de suposar un bé per a tothom, s'aprofita de la feblesa econòmica dels més desafavorits potenciant en ells (i en tot aquell que hi participa) l'egoïsme més recalcitrant.

La loteria és un impost regressiu, és a dir, un impost on el els pobres paguen més que els rics. Aquesta afirmació és radicalment certa si considerem la inversió que fa cada jugador respecte de la seua renda. El percentatge de diners propis que gasten les rendes més baixes a la loteria és molt més elevat que el de les rendes més altes, i més si tenim en compte que una situació econòmica complicada fa que els individus proven sort als jocs d'atzar. Al joc de guanyar una milionada sense esforç, dret ni raó, que puga catapultar a qualsevol de nosaltres a les altes esferes socials: per fi podrem malgastar diners com els rics!

Els jocs d'atzar atreuen a tothom, quasi per naturalesa. Fa il·lusió provar sort a veure si sona la campana. Però açò no pot ser un valor a transmetre per part d'institucions que el que haurien de fomentar és el bé comú, la construcció de la societat des de la participació de tothom ha de donar satisfacció a tothom. L'estat ha de fer entendre que una participació econòmica al conjunt de la societat serveix per a millorar la vida de tots. No és étic estimular a la gent amb premis individualistes que atorguen el dret a un pobre desgraciat a mirar per damunt del muscle a tots aquells que no han sigut tocats amb la vareta de l'atzar.

Ara bé, tenint en compte com està el panorama polític, a vore qui és el xulo capaç de convéncer als ciutadans que els seus impostos van a servir per a millorar el conjunt de la societat.

Oficialment santcugatencs

2009-10-16T06:24:00.008+01:00

No m'ha quedat massa clar, després de signar papers i més papers i escoltar-me amb atenció allò que deia el notari Cuevas, si la caseta que hem comprat és nostra o del banc.

Nosaltres, per si de cas, ho celebrarem. Faltaria més, lo que va davant va davant. Però el que ens toca ara és arromangar-nos, perquè hi ha treball (i molt!) a fer a la nova llar. Així que, si alguna vegada passeu per Sant Cugat o els seus voltants, no vos oblideu de fer una paraeta, el viatger que s'hi acoste sempre tindrà aixopluc i soparet, no ho dubteu. I un regalet a triar entre pic, pala o brotxa grossa.

Una cosa més: tenim 3 opcions per a batejar-la, però no ens acabem de decidir: Ca la Julie, el Castell de Mataplana,... o Can Barclays. Algú sap l'origen del fet de nomenar les cases als Països Catalans?

Ascenció

2009-09-30T06:16:00.008+01:00

Al tancar els ulls em deixe anar, a poc a poc. Estic segur que el meu ritme cardíac disminueix i va, progressivament, tendint a zero. Els músculs es relaxen i ja no sóc capaç de realitzar cap moviment, doncs el cos no em respon. És un pes mort.

No obstant estic movent-me respecte a la terra, en una mena de levitació que em traslladarà amunt, molt amunt. Augmenta la velocitat. La poca consciència que em queda la utilitze per relaxar-me i gaudir del particular viatge en què m'he embarcat. El son em venç al mateix temps que experimente l'ascenció celestial: el meu cos va girant sobre sí mateix, orientant-se tímida però fermament en una sort de trajectòria parabòlica ascendent, i note la pressió al darrere que m'espenta, com una mà invisible a la que estic mig assegut o mig gitat, ja no ho sé. El meu cos s'esvaeix i la meua memòria s'esfuma. M'abandone al destí i quede fulminat al lloc, només connectat al món per una part molt xicoteta del meu inconscient.

Quan em recupere ja som a 10.000 peus d'altitud, tot i què el Boeing 747 amb què viatge podria arribar fins als 45.000. Al contrari que a algunes persones a mi no m'inquieten les aeronaus, em relaxen. Tant, què no puc evitar adormir-me als enlairaments, i vos promet que és gairebé una experiència sobrenatural.

Les meues constants vitals recuperen la normalitat i em torne a capficar en el llibre que havia quedat obert sobre les meues cames. La ciudad de los prodigios, d'Eduardo Mendoza. Sota els meus peus (i els de la resta dels passatgers) s'allunya Budapest, Miskolc i Lillafüred. L'hotel Palota que va allotjar el casament de Bob i Szilvia, pälinka per a tothom (licor cassolà amb més del 50% d'alcohol) i balls hongaresos fins les sis de la matinada. I també els meravellosos banys turcs, els Széchenyi Gyógyfürdő, dels quals vam poder gaudir al parc de Városliget de Budapest, poc abans d'iniciar el viatge de tornada a Barcelona.

Szia Magyar Köztársaság!

microgaia arquitectes

2009-09-13T10:36:00.016+01:00

El nostre planeta és un organisme complex i fascinant. Només el fet d'acollir-nos com a persones i fer-nos partícips de la història dels temps ben bè mereix la nostra consideració. Així les coses, comencem pel començament. Vos presentem Gaia, la llar dels éssers vius.

Gaia és l'aigua i les flors, els boscos i els ocells, és l'aire i és el foc. És a les muntanyes i a les ciutats, a les coves, als oceans. Nosaltres habitem Gaia, però també en som part, com la resta d'éssers vius del planeta. Tenim el dret de gaudir-la i el deure de respectar-la.

I així naix aquest estudi d'arquitectura, sota la premissa què el coneixement de l'entorn és imprescindible per a mantenir el respecte al nostre planeta. El nostre esforç es concentra a la micronèssima part de Gaia, la part on tots i cadascú de nosaltres mengem, dormim o ballem; on treballem, on juguem i on ens estimem.

Som un estudi d'arquitectura que assumeix la sostenibilitat com a base imprescindible dels seus projectes, i treballem per a crear espais sensibles a les persones. En altres paraules, transformem els entorns construïts en llocs per a habitar, projectant arquitectures saludables, ecològiques i accessibles. Així les coses, comencem pel començament. Vos presentem microgaia, l'hàbitat de les persones.

Nota: aquesta declaració d'intencions seria la pàgina d'inici de la plana web en construcció del nostre futur estudi d'arquitectura. Agraïria, tant als lectors habituals com a eventuals nàufrags del ciberespai, una valoració crítica i sense contemplacions del text que vos presente. Moltes gràcies!

Diferències entre ací i aquí

2009-08-28T14:30:00.010+01:00

Sagunt (Camp de Morvedre, País Valencià) i Sant Cugat (Vallès Occidental, Catalunya), estan separats, en línia recta, per 281 km. Són dos ciutats pertanyents a aquesta entelèquia (preferisc l'acepció filosòfica) anomenada Països Catalans. Són dos municipis de les nostres comarques triats a l'atzar, i tractaré de demostrar que no tenen res a veure. Per a començar, el nom Sant Cugat té la lletra "C", mentre que Sagunt no la té. HÀ!

Són ciutats amb nombre d'habitants molt diferents: 63.000 l'un, i 73.000 l'altre. A més, Sagunt té 6 nuclis de població: Sagunt, El Baladre, el Port de Sagunt, Almardà, Gausa i el Grau Vell; mentre que Sant Cugat només en té 5: Sant Cugat, la Floresta, Mira-sol, Les Planes i Valldoreix. I la referència a les valls en el topònim "Vallès Occidental" no té res a veure amb el de "Camp de Morvedre" (ja fa més de 20 anys que no es diu "Valls de Morvedre"). Però aquestes diferències són només un joc de xiquets (o de nens, que dirien a Sant Cugat), passem ara a paraules majors.

Fixeu-vos en l'escut oficial de les dues ciutats:

Efectivament, res a veure. L'escut de Sagunt porta una corona, i el de Sant Cugat una fortificació. A més les estreles del de Sagunt no estan al de Sant Cugat, que té les claus papals del seu monestir. I els colors de l'escut de Sagunt el composen 4 barres rojes sobre fons groc, mentre què el de Sant Cugat són 5 barres grogues sobre fons vermell.

Als dos municipis es parla la mateixa llengua, però a Sagunt li diuen valencià i a Sant Cugat català. Per si fos poc, Sant Cugat no té bandera oficial pròpia, mentre que Sagunt sí que en té.

És aquesta:

Com podeu comprovar, aquest símbol és inequívocament saguntí, i en cap cas santcugatenc.

Veritaderament són dues ciutats situades a punts neuràlgics de comunicació per terra, amb ferrocarrils i grans infraestructures viàries al seu voltant, però d'orige molt diferent en cada cas. La Via Augusta passava per Sagunt des d'abans de Crist, en canvi no ha passat mai per l'actual Sant Cugat, deixant aquesta població a més de 2 km a l'est del seu traçat.

Podria esmentar moltíssimes més diferències, com per exemple que a Sagunt hi ha colla de dimonis i a Sant Cugat de diables; o què les ciutats italianes amb què estan agermanades són distintes: Cecina i Alba respectivament, i estan separades, en línia recta, per 261 km;... i així fins a l'infinit.

Voldria nomenar una sola cosa que segur tindràn en comú, per a mi, aquestes dues ciutats: a les dues hi habitaré durant la meua vida. Així que si veniu per aquestes contrades a partir del proper octubre, no em trobareu a Barcelona, sinó al Passeig de Sevilla 77, Sant Cugat del Vallès, a una caseta, xicoteta i velleta, que deixarem molt ben apanyà. Sempre amb el permís del senyor banquer, per descomptat.

Pèl del cap

2009-08-02T12:33:00.009+01:00

Moltes vegades m'he fet autocrítica per la meua -presumpta- incapacitat de generar rutines a la vida diària. Aquesta inconformitat amb mí mateix ve motivada pel desig d'agilitzar certes tasques domèstiques o de guanyar un poquet de temps a les decisions clòniques (em referisc a eixes decisions periòdiques que van sempre precedides d'una deliberació i conclusió idèntica cada vegada que les enfrontem, en una sort de procés que es repeteix perpètuament). Però no és l'objectiu d'aquest escrit dissertar sobre les decisions clòniques, ni tan sols la valoració qualitativa de costums o manies personals. Es tracta només de relatar la descoberta d'una rutina, perfectament instal·lada i camuflada a la meua vida, pillada in fraganti a partir d'un innocent descuit. Com a Al Capone o Francisco Camps, vaja.

El cas és que dimarts passat una companya de feina em va comentar que em sentava bé haver-me deixat crèixer les patilles. Jo li tractava d'explicar des de la pura lògica (però també mig en broma, per no fer un lleig al què semblava un cumplit) que les patilles no les deixe crèixer, sino que apareixen quan m'afaite la resta de la cara, quan de sobte... DING! El soroll imaginari era el tret d'eixida d'una cursa de neurones. Miraculosament, tota una sèrie de dades a la deriva es posaven en dansa pel meu crani:
Per què em deixe patilles? Perquè quan considere suficientment indecent l'estat de creixement de la meua pseudo-barba, faig ús de la màquina d'afaitar per a endreçar el desgavell amb aquest resultat.
Quan m'afaite la pseudo-barba? Unes dues setmanes després d'haver-me tallat el pèl (del cap catalans, del cap). En el meu cas, la operació de tallar-me el pèl la realitza un sol operari, jo mateix, utilitzant la mateixa màquina d'afaitar abans esmentada, cada tres o quatre setmanes. A l'u, del coll de la samarreta cap a dalt, excepte les celles, la pereta i el bigot.
Em talle el pèl una vegada al mes, m'afaite la barba dues vegades al mes, i au? No. Aproximadament una setmana després d'haver-me tallat el pèl, em passe la màquina d'afaitar per baix del mentó, perfilant la perilla i eliminant els pelèts anarcos que creixen dispersos pel coll. Aquesta operació la repetisc dues setmanes després, però en favor de les patilles enlloc de la perilla.

Total, després d'aquesta formidable reconstrucció dels processos a què es veuen sotmesos tots i cadascun dels pèls del meu cap, s'apareix davant meu no un simple costum o estil, no. ÉS UN TRACTAT MENSUAL DE L'EVOLUCIÓ DEL MEU ASPECTE! QUE A MÉS ES DEU EXCLUSIVAMENT A UNA RUTINA MAI ABANS DETECTADA, I QUE PORTA REPETINT-SE ANYS I ANYS! Perquè atenció, i recapitulant, cada mes el meu aspecte va de la següent manera:

Setmana 1: acabat de rapar, amb una lleugera perilla i bigot. Mazas de discoteca, però sense mazas clar.

Setmana 2: pèl curtet i barba de quatre dies (sí, els meus pèls són tan ineficients que tarden set dies en tindre eixe aspecte). El perfilat em dóna un aspecte més... amable?

Setmana 3: ací és quan la pereta i el bigot van fóra, i apareixen les patilles. La frondositat comença a ser apreciable. Una gorra ben posada i les arracades, i podria ser Corto Maltés.

Setmana 4: Robinson Crusoe ha de rapar-se de nou.

Què se n'extreu de tot açò, a banda d'un munt de pèls? Que les rutines aguaiten rere qualsevol acció insospitada, i fins el més indisciplinat del món no està lliure de perill... NO VOS FIEU NI UN PÈL!

Cuba ®

2009-07-07T15:40:00.007+01:00

I allà, palplantat front al gegantí Ernesto Guevara de la Serna, després de molts kilòmetres d'asfalt abonyegat, cases envellides i voreres escapçades; moros y cristianos, hores del dòmino; trova, son i cubalibres; li formulava al Ché alguns dubtes que m'han assaltat al llarg de tot aquest meravellós viatge. Més que res perquè li tinc més confiança que a Fidel.

Per què els habitants de Cuba haurien d'aguantar estoicament el racionament i les restriccions, mentre els visitants de Cuba gaudeixen de privilegis dignes del monarca més respectat?
Per què un sopar per a dues persones a un Paladar costa un sou cubà mensual?
Per què s'institucionalitza l'ostentació capitalista en un turisme segregador que mercantilitza la marca "Cuba" i la seua revolució?
Com és que segueixen havent classes? La revolució no en suposava l'abolició?
Quan deies Revolución et referies a un canvi radical o a la rotació perpètua sobre un eix?
Estava per damunt l'amistat amb Fidel o la llibertat del poble cubà?
Si l'important és compartir, per què tothom té el desig de posseir?
Per a què serveix una formació d'excel·lents professionals que no poden exercir el treball per al qual estan qualificats?
Si al hombre nuevo se li exigeix honradesa i transparència, per què hi ha censura i manipulació als mitjans de comunicació? Per què hi ha intranet on hauria d'haver d'internet?
Això d'estar allà dalt, a l'alçada d'un Déu venerat i 20 vegades més gran què els mortals, no va ser idea teua, veritat?

I els cubans somnien amb les nostres cases, els nostres països i les nostres tendes. I també són romàntics revolucionaris, però no d'aquesta revolució. I no odien els seus dirigents, o es reprimeixen per si la repressió. I pertanyen a una terra que és plena d'oportunitats, de paratges tropicals i verge de consumisme. I encara que l'envejable esperit de sostenibilitat, estalvi i enginy cubà siga fruït de tristes necessitats, el valor ètic i humà amb què impregna les seues gents, serà la llavor del futur de l'illa. Només cal desitjar que el futur no tarde uns altres 50 anys a arribar.

L'estrela del Carib

2009-06-03T15:02:00.007+01:00

El proper dissabte aterrarem a La Habana. No és només un viatge, és un punt d'inflexió. Resulta que acabe de finalitzar les classes de postgrau del Màster (perquè "mestratge" no ho diria ni He-man...), que agafaré vacances al curro què m'ha estat xuplant l'energia darrerament, que avui fa 3 decennis que respire a soletes, i també 2 anys que estic a Barcelona. Per no parlar de què tot just acabem de fer la digestió de la lliga, la copa i la champions.

Així què no és només un viatge. És una expedició de reconeixement. Exacte, tractaré de reconèixer-me a mí mateix. Perquè de vegades un agraeix fer un balanç geoestratègic personal, a veure com aguanta la maquinària els sotracs de la vida, del món. Com es fa això? No tinc ni puta idea. Però em deixaré dur per la Lenta llum de l'Havana, a veure quines coses ens regala la ciutat, a veure què ens trobem a l'illa de Cuba.

La Cuba del meu trellat és encara la de la Revolució, la que té les petjades del Che i desafia el credo capitalista. La que eixia, resplendent i estrelada, a cançons, manifestacions, debats, cartells i pegates, dels anys d'universitat. La dictadura o el totalitarisme es resisteix a aparèixer a la meua ment, i no tinc manera, de moment, d'objectivar aquest paradís.

Les properes setmanes m'ho trobaré de cara. No tinc por però de fulminar-me un mite, ni de respirar decadència, ni de passar-me al bàndol d'Adam Smith. Per a mites extints de joventut ja tinc els Països Catalans, i per a decadència, la corrupció de la terreta. Respecte al ultraliberalisme econòmic, res més prop de la nostra realitat.

Així que més bé m'entrarà canguelo si m'agrada el què veig, si descobrisc que lluitar per les utopies no significa sempre xocar contra muralles impenetrables. Si de cadascú segons les seues possibilitats i a cadascú segons les seues necessitats no és la moralitat d'un conte infantil que escoltava de menut (gràcies Peio! gràcies Mai!).
I si és així, hasta la victoria siempre!

El senyor sense aniversari

2009-04-06T22:06:00.004+01:00

Tinc un amic que no té aniversaris, ja fa anys que no fa anys. I no vos penseu que és una excusa que s'inventa perquè li faça ràbia celebrar que cada vegada és un poc més major (o un poc menys jove). Es que és una malaltia, no en té d'aniversaris, i per tant no té res a celebrar en aquest sentit.

De vegades pense en felicitar-lo un dia diferent al dia del seu naixement. Açò és una obvietat, perquè donar-li un regal exactament el dia del seu naixement no m'hauria sigut possible de cap de les maneres, ja què jo no existia. A banda, difícil acontentar un nou-nat amb un regal, poseu per cas que siguera una caixeta de purets o una botelleta de vi, quan t'acaben de treure del caliu encoixinat que deu ser el ventre de ta mare. En eixos moments, si tingueres control sobre les teues extremitats, més bé estrangularies amb el teu propi cordó umbilical al metge o a la matrona, què a part d'extirpar-te (literalment) d'una panxeta tan còmoda t'han arreat una surra al cul per veure si tens capacitat de cabreig. És com si et despertes de la migdiada amb els peus lligats a les brides d'un cavall al galop.

A allò què em volia referir abans era a felicitar-li el seu no-aniversari. Com bé savia Alícia, els no-aniversaris ocorren tres-cents seixanta-quatre dies a l'any, el què li suposaria, a dia d'avui, un total de vint mil set-cents seixanta-dos no-aniversaris, vint-i-nous de febrer inclosos. I de fet, com què realment no té aniversaris hauriem de sumar els cinquanta set dies què falten, o siga que estariem parlant de vint mil vuit-cents dinou no-aniversaris. Que li'ls felicite sa mare.

Per ajudar-lo, propose triar-li entre tots (ell sol no seria capaç) una data d'aniversari. I que compte primaveres, estius, voltes al Sol, declaracions de la renda, nits de Sant Joan o discursos del rei, el que vullga. Però cada cicle de tres-cents seixanta cinc dies tindrà una festa on el podrem felicitar com si siguera el seu aniversari. El seu primer regal d'aniversari és... el seu propi aniversari! Per molts anys!

La vida moderna

2009-03-08T09:35:00.012+01:00

En aquestes caixes en les quals vivim tot està compartimentat i organitzat. Quan tornem de la feina, enfilem el carrer 27, ens aturem davant la porta de la gran caixa nº 131 i entrem. Ens introduïm a una petita caixa que ens fa ascendir fins al pis nº 3, i obrim la porta nº4: aquesta és la nostra caixa.

A la nostra caixa acostumem a dir-li casa. Allí dins, tot l'univers d'objectes què ens pertanyen té assignat un lloc dins alguna altra caixa, al final d'una determinada jerarquia. Per exemple, les culleres de sopa estan al compartiment de l'esquerra al primer calaix del moble inferior de la cuina. Compartiment, calaix, moble, cuina: quatre caixes. I noteu què, a més d'aquesta profunda jerarquia (7 nivells des del carrer), podríem ser capaços de trobar les culleres de sopa pràcticament a qualsevol altra caixa de la ciutat. I probablement a qualsevol altra caixa del món.

Jo diria que vivim a l'estil Windows. Sí, el de Microsoft. El qual es podria dir perfectament Caixes, o si preferiu l'idiotisme (ambdues accepcions), Boxes. Perquè en realitat, més que finestres el que hi ha són carpetes en organització jeràrquica teòricament infinita. Per trobar un arxiu obres la carpeta "Carrer_27", a dins tens la "grancaixa_131", l'obres i trobes la carpeta "pis_3" i a dins tens la carpeta "porta_4". I quatre carpetes més per arribar a "culleradesopa.doc". La mare que va. No navegues pel teu ordinador, bussejes!

I d'on ve tota aquesta dèria de les caixes? Doncs ve de la vida moderna, de l'arquitectura racionalista de mitjans del segle XX. De quan l'obssessió dels arquitectes de l'època era convertir l'habitatge en una màquina eficient. Es suposa que com que les persones ens passem la vida treballant com a màquines, disposem de poc temps per a estar a casa. Llavors l'objectiu seria què, durant el temps que som a la nostra caixa, les activitats batejades com a tasques domèstiques que desenvolupem es facen de manera eficient, per a poder dedicar-nos en cos i raciocini (l'ànima no es pot optimitzar) a altres activitats d'ordre superior. Si habitem tots com a màquines podrem disposar tots de més temps lliure. Iúhu.

És ideal llavors que avui en dia visquem tots a caixes equivalents, amb els mateixos compartiments, calaixos, mobles i cuines, perquè es poden construir de manera molt més eficient i barata (això explica el preu actual dels habitatges). Podem viure a qualsevol lloc, perquè podem habitar-hi eficientment sense cap esforç addicional. I també podem treballar a qualsevol ciutat sense dificultat, ja que els ordinadors de la feina s'organitzen amb idèntica eficiència al nostre ordinador personal. La de temps que estalviem gràcies a l'organització eficient de la nostra vida! Ens queden un fum d'hores al dia per dedicar-nos a allò que realment importa. Visca la vida moderna. Visca Microsoft Boxes.

Les mil cares del Facebook

2009-02-16T07:32:00.005+01:00

Ací van unes recopilacions d'opinions i raonaments sobre l'aplicació online que més furor està causant des de l'arribada dels xats: Facebook, la reina de les xarxes socials virtuals. Que vindria a ser com la Coca-cola respecte dels refrescos. Personalment, estic immers a una lluita de resistència per a evitar caure a la teranyina de Facebook. Per a què no s'acabe convertint en una mania de iaio (que ja anem tenint una edat...) he decidit posar en paper -virtual- arguments diversos.

Antisistema: "Sapigueu usuaris del Facebook, que sou partícips indefensos d'un escenari que els acadèmics qualifiquen com el cas d'espionatge més gran de la història de la humanitat. De passada, us convertiu de manera inconscient en precursors del fenòmen "Big Brother", d'allò què alertava Georges Orwell a 1984 i de l'apocalíptic Brave New World -Un món feliç- d'Aldous Huxley."

Periodista condicionat I:"Partim de la hipòtesi de que Facebook és un servei inútil, que simplement crea la necessitat d’afegir a una “llista d’amics” a tots aquells que s’han creuat en algun moment a la nostra vida per a donar-nos la falsa impressió de que som estimats o que el món està ple d’amics nostres."

Periodista condicionat II: "Crec que Facebook ha arribat per quedar-s'hi com a la xarxa social per excel·lència. M'hi he estat fixant en molts detalls aquest cap de setmana, i és clarament la interfície més treballada de les xarxes socials què conec, amb una usabilitat sense precedents."

Ética per a usuaris: "T'agreguen i mai t'han donat la mà? Almenys presenta't òstia!"

Anàlisi optimista: "Facebook és un lloc web de xarxes socials que posa en contacte les persones a partir d'amistats o interessos comuns. No cal adoptar una posició contrària a l'ús de les xarxes socials, és qüestió de fer-les servir d'acord al teu criteri."

En resum, i honestament, tinc la brutal curiositat d'asomar el cap pel Facebook, i la autocondició moral de no formar part d'un experiment de masses amb interessos purament mercantilistes. Em sembla una eina potentíssima per a mantenir el contacte amb amics i amigues arreu del món, i també una forma d'exhibicionisme massiu i incontrolat de les banalitats més superficials dels éssers humans. I fa témer una alienació -encara més- agressiva i massiva de la realitat en favor de l'èxit d'una nova "caixa tonta".

Jo renegava dels telèfons mòbils fa uns anys. Ara en tinc dos. Però encara no em trobareu al Facebook.

>Última hora

Notícies de Gurb

2009-01-31T10:44:00.018+01:00

10.03 M'afegisc a una missió d'exploració per a anar a l'asteroide 472. Potser en aquesta ocasió trobe Gurb, tenint en compte que formem un equip d'especialistes tremendament competent. Vénen de la galàxia de més a l'esquerra: Americània. Constel·lacions Klomb Ianna, Txilina, K.Rioka i 7telit.
I també hi ha alguns de Moià i de la Marina Baixa.

10.41 Tots escoltem atentament les instruccions de la representant de la constel·lació 7elit, la comandant Julie. Ella és una experta en les poblacions de mamífers de l'asteroide 472, i coneix totes les precaucions a tenir en compte en exploracions Beta, tamé anomenades de reconeixement i recollida de mostres.

12.32 Ens equipem amb els vestits de camuflatge i som advertits per a mantenir el nostre DNI (diàmetre de no interacció) amb valors superiors als 50000 mm, establint només contacte visual llunyà amb els nadius. Travessem l'escut de protecció de l'asteroide 472.

12.33 Som absorbits per una marea humana a ritme de batucada. La tinent K.Rioka està sambant com una boja. Els nadius han eliminat per complet els DNI i estem totalment a la seua discreció. Els nostres cossos no responen als estímuls cognitius, i decidim què és millor no nedar contracorrent.

12.57 La marea ens expulsa del seu interior quan ens trobem sobre la 26ena confluència viària segons classificació local. La Plaça de la Zeta.

13.05 Restablim el nostre DNI, i assumim que haurà de prendre el valor de 250 mm, amb toleràncies de +/- 250 mm. Ara però, els nadius posseeixen una quantitat considerablement més baixa d'energia cinètica. Estan en organització pseudolinial, i cada espècimen observa amb atenció el bescoll de l'espècimen adjacent. Fan una o dues passes en el mateix sentit a intervals de temps regulars.

13.08 Per a no córrer més riscos decidim mimetitzar els comportaments dels nadius.

14.22 Després de 842 intervals, un espècimen ens dóna una bossa de plàstic a canvi de 600 unitats de peces de coure cadascun dels membres de l'equip: 5400 unitats de peces de coure en total. A la bossa hi ha una etiqueta que diu el següent:

DEGUSTACIÓ DE CALÇOTADA
6€/tiquet

12 calçots, terrina amb salsa, vi de Valls,
pa, pitet de roba, taronja i avellanes torrades.

14.33 La comandant estudia els comportaments dels nadius i procedim a la ingestió dels elements anomenats "calçot" sota les seues ordres:
-Pitet fixat i assegurat?
-Afirmatiu!
-Mescla semiviscosa (d'ametlla torrada, tomateta roja escalivada, nyora, all escalivat, oli d'oliva, vinagre, sal i julivert, en proporcions percentuals variables) accessible?
-Afirmatiu!
-Prensió de l'element "calçot" realitzada?
-Afirmatiu!
-Procediu!

14.34 Analitze l'element, i veig que té l'estructura mol·lecular d'una ceba tendra. Amb la mà lliure el pele, el suque a la mescla semiviscosa i l'engolisc, del bulb al tall, resseguint amb el puny amb que el subjectava el sentit de la força de la gravetat terrestre.

14.35 Repetisc l'operació 11 vegades més.

14.40 Després d'un breu intercanvi gestual amb la comandant, repetisc l'operació 5 vegades més.

14.45 La resta de l'equip em cedeixen alguns dels elements amb estructura de ceba tendra no consumits que els corresponien, i repetisc l'operació 19 vegades més.

15.12 L'últim element amb estructura de ceba tendra (el 36é) em costa d'empassar, així que ingerisc el contingut del recipient anomenat "vi de Valls" per a lubrificar les parets interiors del meu aparell digestiu. Hauria d'ajudar la planta bulbosa a descendir pel meu esòfag.

15.15 No és suficient. Ingerisc el contingut de la resta de recipients de "vi de Valls" de la taula: 3470 ml en total.

15.15 Decidisc expulsar els 36 elements amb estructura de ceba tendra semidigerits, junt amb el 88% del vi de Valls. El 12 % restant (416,4 ml d'alcohol pur) havia quedat diluït amb els meus glòbuls rojos.

15.47 Alguns membres del meu equip m'assisteixen per a desplaçar-me cap a una altra zona anomenada El Pati. Hi ha centenars de nadius rendint homenatge a una desena d'ells, que estan situats a un nivell més elevat.
-Cota +1233 mm respecte a nosaltres, plataforma de fusta amb rètol identificatiu "Concurs de menjar calçots 2009".
En sentir aquestes dades proporcionades per la comandant em vénen ganes d'expulsar més elements amb estructura de ceba tendra semidigerits, però sembla que ja no en tinc a l'estómac.

15.51 He errat. En sentir que el guanyador del "Concurs de menjar calçots 2009" havia ingerit 297 unitats (4870 grams) en 45 minuts i 22 segons, descobrisc que sí em quedaven elements amb estructura de ceba tendra semidigerits a l'estómac.

16.08 Reconec en mi simptomatologia de delirium tremens quan apareix davant meu un element amb aparença de ceba tendra gegant. Té ulls i boca i em diu què és el Gran Calçot. En realitat és Gurb, i em conta que va prendre eixa aparença en 1982. Des de llavors que els nadius el consideren un semidéu, i cada gener li fan una festa en el seu honor.

--.-- No tinc noció del temps.

18.41 Estic ballant una sardana.

--.-- No tinc noció del temps.

23.20 Tinc a sobre un nadiu femella.

--.-- No tinc noció del temps.

23.49 Tinc a sota un nadiu mascle.

--.-- No tinc noció del temps.

--.-- Sóc un bulb de ceba tendra. Després de crèixer durant uns mesos m'han arrencat al final de l'estiu.

--.-- M'han tornat a plantar i m'han tallat la part superior. A mesura que he anat treient brots me'ls han anat calçant, això vol dir que han anat soterrant els brots amb substrat per a que em queden més blanquets.

Tirant i Carmesina

2009-01-13T06:22:00.004+01:00

Així que éreu vosaltres dos qui donarieu la gran notícia! He de dir que jo i la meua esposa vam quedar bocabadats, tot i què vau ser fruit de vàries converses al voltant d'aquest tema - Tu creus que Carmesina està en estat? Demana molts sucs i poc vi... És un senyal!

Així doncs, no podem més que felicitar-te, Carmesina, aneu a ser mare! Mireu tots: LA MARE QUE VA! Encara recorde Tirant explicant amb deler la sort de trobar una joia com vós, a les dures batalles contra els moros de Gandia... o d'Alzira, tant se val!

I a tu, Tirant lo Blanch, què tantes aventures hem passat junts, què creixent al teu costat he après més d'un (i més de dos) secrets de la vida, confessor i confessat de mil i una batalles lliurades,... BONA PUNTERIA XÈ! Has fet honor al teu nom (ai! Se m'ha escapat... no volia parlar de fluïts, però no he pogut evitar-ho) i als teus principis, la teoria del paraigües es confirma de nou: els fets ocorren sense forçar-los.

FELICITATS PARELLA DE DOS! I BENVINGUDA CRIATURA, NO SAPS LA QUÈ T'ESPERA!

Diafebus i Julieta

Electroxoc blocaire

2009-01-10T11:36:00.008+01:00

Salutacions navegants!
Últimament he rebut una ingent pressió mediàtico-social per a agafar el tren de la coolitat. Ser cool ("cul" en català, "culo" en castellà) avui dia passa per obrir compte en alguna de les venerades xarxes socials que planen per la world wide web. Fer-te de FaceBook, vaja.
Això m'ha fet pensar en els avantatges d'intercomunicar-me amb la gent que tinc lluny, retrobar-me amb vells amics a la xarxa, fer-ne de nous, i mostrar als demés com és la meua vida d'exiliat al meu propi país.

Però no m'he fet del FaceBook (de moment...): he decidit reactivar el meu bloc. Això sí, ha necessitat un bon electroxoc per a reviscolar i reconectar-se a la blocosfera. Procuraré ser constant en els escrits que introduisc, deixar comentaris als blocs que llegisc, i provar les funcionalitats que ofereix Blogger, que són moltes i molt variades! Vos recomane que doneu una ullada als gadgets disponibles a l'apartat de "format" del vostres blocs, hi han funcionalitats impressionants!

Queda reinaugurat doncs plaiboix.blogspot. He afegit l'apartat de "blocs amics", que m'actualitza automàticament les entrades dels vostres blocs. He afegit també "per ací passen:" per a què s'apunte qui vullga. I he posat també "finestreta indiscreta" on aniré penjant les fotos més recents d'excursions o viatges.
Què t'ha paregut, morrut?

"Menys ética i més estètica" o "Accessibilitat: la mirada positiva"

2008-05-27T13:04:00.005+01:00

Ja prou de solucions ortopèdiques per fer habitables a tothom els despropòsits espacials dels urbanistes-arquitectes-interioristes. Si l'accessibilitat és només el martell que redreça els dissenys minusvàlids ("minusvàlids" és adjectiu de "dissenys"), a cagar l'accessibilitat.
Per substituir-la, els sensibilitzats amb el tema aporten el "disseny per a tots", a l'empar de les beatificades praxis deontològiques. Concepte políticament correcte amb qui tothom s'ompli la boca, i que a la pràctica només apliquen certs especímens amb vocació de misioners i amb l'ètica professional per bandera. Quin avorriment.

L'estètica mola molt més: allò que pot ser percebut. I percebut no només a través dels ulls, tal i com ens imposa aquesta dictadura de societat visual. Els sentits són cinc, recorde: oïda, olfacte, vista, gust i tacte. I les persones coneixem els entorns a través de tots o alguns d'ells. Què tal doncs un entorn total, on l'espai puga ser interpretat i experienciat amb tots i cadascun dels sentits? Posem a treballar junts dissenyadors, cuiners, músics, perfumers, pintors, massatgistes, escultors, escriptors,... No seria el resultat "accessible"? No seria un "disseny per a tots"? O més bé un "dissenys de tots"? Segur que seria molt més divertit.
Menys ètica i més estètica.

Pels voltants del Penyagolosa

2007-12-16T18:46:00.001+01:00

He estat moltes vegades a les terres del Penyagolosa, i cada vegada la recorde de manera diferent. Cap al final del passat novembre hi vaig tornar, amb la particularitat aquesta vegada d'haver compartit la caminada amb més gent, amb la gent d'El Camí. Són gent vinculada a un projecte fantàstic: la creació i senyalització d'un recorregut cultural per totes les terres de parla catalana. Aquest novembre es disposaven a definir el tram del recorregut que unirà Les Useres, Atzeneta, Xodos i Vistabella, pobles tots ells pertanyents a la comarca de l'Alcalatén.

A aquestes terres s'han anat succeïnt i mesclant, dels ibers ençà, àrabs, catalans, aragonesos i castellans, buscant el recer del gegant de pedra. El sostre del País Valencià ha esdevingut testimoni i còmplice d'aquesta mixtura. Segons qui albirés el cim en comentava la grandària, l'alçada, la forma, la flora, la fauna,... Independentment però que la penya sigués colossal, golosa de cel, closa o boscosa, de pegunta apegalosa, o els omnipresents ocells de rapinya la féren aquilosa; sempre ha emergit de la cruïlla de serralades com a símbol venerat.

"Penyagolosa gegant de pedra
la teua testa plena de neu
Penyagolosa, Penyagolosa
a la tempesta, al sol i al vent
fita senyera del poble meu."

De Les Useres a Atzeneta, les llengües de foc del passat agost han engolit la verdor de pinars i boixars, i els fruits d'ametlers, vinyes i oliveres. Han massacrat els traços del paisatge, i han mascarat el llenç supervivent de pedra i soca. No obstant, també han aclarit el camí reial que unia històricament ambdós municipis, permetent-nos-hi l'exploració sense més dificultat que l'esquiva dels munyons ennegrits del difunt sotabosc. A cada tram desdibuixat, a cada cruïlla desconeguda, a cada cim sense nom retallat a l'horitzó, comptem amb l'apunt o la indicació dels companys de la comarca, ja amics, que recorren el camí amb nosaltres.

Penyagolosa vigila la nostra arribada a Atzeneta del Maestrat, on som rebuts amb vins i coques. Sense païr del tot les vitualles ofertes en aquesta benvinguda enfilem cap a Sant Miquel de les Torrocelles, retrobant les petjades dels pelegrins que havíem desoït al començament del nostre recorregut. Avui no ens trobarem amb Els Pelegrins de Les Useres, hauría de ser el camp florit per a això! No obstant resseguirem l'empremta de l'antigor, i ascendirem la Lloma Bernat. Costeruda i benevolent, el descoratge que provoca la pronunciada pendent es compensa, a cada zig-zag, amb una nova i meravellosa perspectiva sobre les valls i muntanyes que anem deixant. No tardarem a distingir, entre les llums i ombres projectades sobre els plecs boscosos del relleu, un poblet penjat d'una roca. És Xodos, sentinella del Marinet, que guaita la nostra arribada. La distància li atorga un semblant inaccessible. Ens hi anem atansant. Amb el crepuscle, la talaia impenetrable es transmuta. Ara es un far que ens guia al seu sí, on ens espera la taula parada i el recer d'una llar.

Al matí, amb Xodos passejat, fem cap a l'últim escull que ens queda abans d'arribar a Sant Joan de Penyagolosa: el cim del Marinet. A més de 1.400 metres el fred, a més sentir-se, es veu. Als prats, la rosada esdevé gelada, i les pedres llançades sobre els tolls d'aigua no fan ones sinó esquerdes. No hi ha neu, encara.
Una menjada frugal i un cafetó al bar de l'ermitori de Sant Joan ens reconforta. Hem completat l'ultim tram del centenari camí dels pelegrins. Baixem ara fins a la font (congelada) de l'Espino, i travessem el fèrtil Pla de Vistabella, un mosaic d'estores desenrotllades i llaurades de color tardor. L'espectacle només es pot contemplar quan prenem altura, i ja tenim el poble a dos tirs de pedra.

El nostre recorregut acaba ací, a Vistabella del Maestrat, però la gent d'El Camí el continuarà en properes travessies. Deia abans que eren una gent que estàn creant i senyalitzant un recorregut cultural. Aquesta afirmació és del tot falsa.
Durant aquests dos dies hem caminat en companyia dels coordinadors del projecte, que ens contagiaven d'energia; dels guies i amics d'Atzeneta, Vistabella, Les Useres, Benafigos o Benassal; dels participants provinents de comarques tan distants com l'Alt Urgell i La Marina, i d'origen tan divers com La Mancha o Seattle. Tots junts hem explorat i discutit, s'hem despistat, i em patit o gaudit el camí alhora. La gent d'El Camí no és una gent. La gent d'El Camí som una gent.
En segon lloc, ningú no està creant cap recorregut. Els camins són de la història, i és el temps i els esdeveniments que els creen. Ara només estem ajuntant-ne pedaços per poder recórrer-los i conèixer aquesta terra. Conèixer-la per estimar-la.

L'home (menys) vàlid

2007-11-27T17:22:00.000+01:00

Isc caminant de casa amb la intenció, com tinc per costum, de comprar el diari al quiosquet de la cantonada. M'agrada passar prompte, quan les piles de premsa estan encara amuntegades al mostrador. La dependenta trenca els cordills encreuats que subjecten els exemplars i em dóna el primer. "Gràcies", li dic. Ella, amablement, fa uns gestos amb les mans. La mire estranyat i li demane què vol dir. Segueix fent gestos, ara una mica enfadada. Clar, m'he oblidat de pagar i s'ha posat nerviosa. Li done la moneda d'1 euro, li demane disculpes i me'n vaig. Li torna a aparèixer el somriure amable a la cara i endevine que es despedeix de mi amb nous gestos. Seguisc carrer avall, en direcció a la plaça Major, pensant en per què no m'he entés amb la dependenta.

Pare al pas de vianants. Done una ullada al trànsit: els cotxes passen amb distinta cadència, atrafegats com tots els matins. Em gire cap al semàfor esperant que em done pas però descobrisc amb sorpresa que no té llums! No em puc arriscar a creuar. Hi ha moments en què els cotxes paren de passar, però no veig on s'aturen ni si en van a vindre més. Per sort, un senyor amb gavardina i alt, molt alt, s'aproxima al pas de vianants i s'atura al meu costat. Quan ja anava a preguntar-li, sobtadament es posa a caminar decidit cap a la vorera d'enfront, la de la plaça Major. Jo, estupefacte, arronse els muscles i l'imite: comence a creuar el pas de vianants, això sí, amb un ull cap a la direcció d'on venien els vehicles, desconfiant del silenci del trànsit. És llavors quan me n'adone del so, un bip-bip continu és l'indicador que l'home amb gavardina estava esperant per a creuar. Com anava jo a saber-ho? De repent, just abans d'arribar a l'altre costat, veig que l'home amb gavardina es gira cap a mi i m'estén la mà al davant, com per a presentar-se. Vull arribar a la vorera per a encaixar-li la meua i correspondre a tan espontània mostra de fraternitat, quan de sobte comprove que el graó de la vorera és enorme i no el puc superar! "Qui diantre dissenya estes coses?" L'home amb gavardina acosta un poc més la seua mà i comprenc que no està saludant-me, sinó que s'ofereix a ajudar-me a pujar el graó. Un reflex inconscient m'aferra als seus dits allargassats i l'estirada què em dóna em planta instantàniament a la vorera de la plaça Major. L'home amb gavardina s'en va.

Mig marejat per tots els esdeveniments inusuals que m'estaven ocorrent arribe al bar de la plaça. No demanaria un café sol, com tots els matins. Demanaria til·la. Quan arribe a l'establiment ja no m'estranya veure'l tot nou, acabat de reformar. No puc entrar. En el cas de què jo siga capaç d'esbrinar com s'acciona el mecanisme d'obertura, no sé com m'ho faré per passar l'estretíssim llindar de la nova porta d'entrada. Llance el diari a terra amb ràbia (la boca de les papereres és massa alta per a què jo arribe) i continue plaça avall, amb les celles arrufades i xafant el terra amb força a cada passa, per a que la gent puga adonar-se que estic de mal humor.

Ara ho veig tot clar. No m'entenia amb la dependenta del quiosquet perquè em parlava en la llengua de signes. I el semàfor estava preparat per a detectar-lo amb l'oïda, per això no tenia llums. El graó de la plaça era massa alt per a mi, però no per a l'home amb gavardina.
Vaig ara mateix a vore a l'alcalde a dir-li quatre coses. Com és possible que a la ciutat on jo visc no em puga comunicar i moure normalment? Per què les coses no estan fetes per a mi, i sí per als demés? Potser és que jo sóc un ciutadà de segona? Sóc menys vàlid què, per exemple, el meu veí? Em sembla increïble que avui en dia se'm discrimine per no ser com els demés, vull una ciutat que em tinga en compte! VULL UNA CIUTAT CONCEBUDA PER A MI I PER A TOTES LES PERSONES SENSE EXCEPCIÓ!

El blau i el roig

2007-08-19T14:35:00.000+01:00

A mode de clausura d'aquesta serie de "reality-posts" que el darrer juliol vaig penjar arran (preciosa i utilíssima paraula sovint marginada pel seu semblant incorrecte, però tan vàlida com ho seria, per exemple, comparatista) del meu inici de vacances als Estats Units, escric una reflexió post-vacacional sobre aquestes meravelloses terres, sobre el capitalisme decadent i sobre la perfecta llibertat il·lusòria a què estàn sotmesos els seus pobres habitants.

EL BLAU I EL ROIG

Hi havia una vegada un llenç en blanc. En aquest llenç cada pintor podia pintar el què volgués, és a dir, que era lliure de pensar, mulllar i traçar al seu aire. Però clar, amb un sol llenç per a tots, per evitar conflictes, hi havia que deicidir entre tots algunes normes.

Norma número 1: tots els pintors han de pintar amb l'objectiu de deixar el llenç ben bonic per a que puga ser admirat per tothom.

Els pintors es posaren mans a l'obra amb les seus millors intencions. Immediatament un dels pintors crida: però com ens coordinem tots per a què surta un quadre ben bonic? I immediatament un segon pintor afegeix: i qui decideix què és i què no és allò que queda bé al quadre? Hi havia efectivament un problema, sol·lucionat amb la norma número 2:

Norma número 2: cada pintor pintarà individualment com millor sàpiga, i després cedirà un pot de la seua pintura a aquell altre pintor el dibuix del qual li haja agradat més. D'aquesta manera els millors pintors tindràn més pintura per a expandir la seua creativitat i poder aconseguir un llenç ben bonic per a que puga ser admirat per tothom.

Certament, els pintors amb més èxit van ser recompensats amb tones de pintura. Els nous dibuixos dels pintors d'èxit (o Grans Pintors) podien ara ser molt més grans. Els altres pintors (els Xicotets Pintors) encara tenien pintura però hi havia, evidentment, una asimetria creixent de recursos disponibles. En la cessió de pintura següent, com era d'esperar, van triomfar els enormes dibuixos dels Grans Pintors, que seguien acumulant pots de pintura a dojo.

Alguns Xicotets Pintors decidiren fer un canvi radical: com que no podien competir amb tamany de dibuix, decidiren prendre una vessant molt més atrevida, mesclant i combinant colors com mai s'havia vist, i aconseguint uns resultats extraordinaris. El llenç s'anava esguitant de petits traços multicolors que destacaven sobre les inmenses taques dels Grans Pintors. Aquestos Xicotets Pintors començaren a rebre pots de pintura d'altres admiradors, i es convertiren en Pintors Mitjans. Els Grans Pintors veien als Pintors Mitjans amb recel i decidiren dur endavant una nova norma:

Norma número 3: es permet pintar qualsevol cosa, sempre que s'use el color roig i/o el color blau. En nom de la llibertat de pintament, queda prohibit fer ús de colors radicals que poguessin tacar els colors veritaders, autèntics (i exclusius) per a aconseguir un llenç ben bonic que puga ser admirat per tothom.

Evidentment no tot el món recolzà aquesta nova norma. Els Pintors Mitjans (PM) estaven totalment en contra, perquè la base del seu èxit era precisament l'ús de múltiples colors, i argumentaven que la norma era un atemptat contra la llibertat de pintament. Però la nova norma va ser aprobada gràcies als Xicotets Pintors (XP): si progressava la nº3, els Grans Pintors (GP) regalarien pots de pintura per a tothom, i donat que els GP n'acumulaven infinitat, eixes donacions no els suposaven una gran pèrdua. En canvi als XP, un pot més de pintura els savia a glòria, ja que podien seguir fent el que volien: pintar.

La norma número 3 va ser aprovada, i al poc de temps, els pintors van oblidar que hi havien més colors a banda del blau i el roig, i la llibertat de pintament va quedar restablerta ja que tot el món pintava el que volia, i a més podia triar entre fer-ho en roig, en blau o fins i tot en roig i en blau!

Però els PM van recuperar alé i proposaren una nova manera de pintar: entre els buits que deixaven els descomunals i estàtics dibuixos (en blau i roig) dels GP, emergien uns nous traços (també en blau i en roig), vius i dinàmics: eren estampes precioses i fines que es recargolaven ací i allà usant gran part del llenç, i com que no el saturaven (els PM no tenien tanta pintura com els GP), ocupaven superfícies similars a les de les creacions dels GP.

Norma número 4: es permet pintar en qualsevol superfície que no haja sigut reservada en nom de la llibertat de pintament per a aconseguir un llenç ben bonic que puga ser admirat per tothom.

No cal dir, que hi havien enormes extensions de llenç reservades en nom de la llibertat de pintament quasi a l'instant d'aprovar la nova norma. La reserva de llenç s'extenia per tot el quadre, i fins i tot s'havien esborrat àrees prèviament pintades per considerar que no afavoririen l'aspecte final. L'espai de lliure pintament quedava limitat a una sèrie de camins, que eren les zones residuals entre les distintes reserves de llenç.

També hi varen haver protestes, és clar. Com es podia, en nom de la llibertat de pintament, restringir les formes dels dibuixos? La resposta era ben clara: cadascú pot pintar amb el color que vullga (tots els pintors ja havien assumit que el roig i el blau eren els únics colors existents) i amb la forma que vullga, sempre que es segueixen els camins de lliure pintament.

Molt aviat tothom s'oblidà de les zones reservades, i només pintava als caminets, en roig i en blau. La llibertat de pintament havia quedat restablerta ja que tot el món pintava el que volia al llarg d'infinits camins de lliure pintament, ara en blau, ara en roig, ara en roig i en blau!!!!

El gran llenç blanc on els pintors seguien dibuixant era una xarxa enorme, feta de fils blaus i rojos, amb uns grans buits blancs entre ells, a qui ningú no prestava massa atenció. Els ulls dels pintors (especialment els dels PM) només resseguien la maranya bicolor, intentant trobar algun nou recurs no contemplat en la normativa que pogués catapultar-los cap a l'èxit dels GP, que seria l'única manera en què la resta de pintors, els feliços XP, reconegueren el seu talent.

EOT.

Independence Day

2007-07-06T22:14:00.000+01:00

I la foto del dia de la Independencia guardonada amb el primer premi ha sigut... TATATAXAAAAAAAN!:

American Pig. 2007.
Acrylic on plastic.

Dia de celebracions com no hi ha altre per aquestes contrades, dia de festa, d'eixir al carrer si fa bo, de proclamar obertament (i impunement) el patriotisme mes folcloric de l'altra banda de l'atlantic. El meu somriure d'estupefaccio respon a un vei espontani: Happy birthday America! I com no, com a colofo final uns meravellosos focs d'artifici coordinats amb un popurri de musica diversa (amb talls tan mitics com Bohemian Rapshody o Satisfaction) des d'un vaixell enmig del Lake Union, clar, a lo grande. Tota la gent s'amuntegava als parcs del voltant per a trobar un lloc decent per tal d'admirar l'espectacle. Per descomptat hi havia segurates que revisaven bosses a l'entrada dels parcs per tal d'evitar l'ingesta incontrolada d'alcohol, que segur que podria potencialment generar algun que altre aldarull.

Nosaltres vam aconseguir una posicio privilegiada: els laboratoris on treballa l'Oriol tenen unes magnifiques terrasses amb vistes al llac en questio. Des d'alli no ens vam perdre ni la pre-celebracio: una inmensa bandera onejada amb helicopter ("amb", i no "des de") voltejava el llac aproximant-se al vaixell d'artifici, amb l'himne estadounidenc de fons. Des d'alli, des de la terrassa, catalans, valencians, americans i espanyols ens preguntavem, que sent un america en escoltar el seu himne nacional? I que sent un espanyol? Que nota un quan escolta la Muixeranga? I Els Segadors?

Ale, ahi queda eso. Em despedisc fins d'aci uns dies, avui es la boda, i despres del cap de setmana estarem desapareguts a les muntanyes d'estes contrades per un bon grapat de dies. No, no pense escriure res sobre la foto del dia. Pero espere els vostres comentaris.

EOT.

Nascut el 4 de juliol

2007-07-04T22:13:00.001+01:00

Les nostres activitats de vacances segueixen el seu curs, i sera aixi almenys fins al proper divendres. Es llavors quan anirem de boda (excusa del viatge al Far West) i quan deixarem de tenir casa "propia" i passarem a convertir-nos en nomades. Deixe pero les reflexions d'aquest canvi per a un post-terior. Avui ens endinsarem en les activitats patriotiques del dia de la independencia americana axi que ja contare si he acabat cantant l'himne cor en ma o si m'he apegat una filera de banderetes dels USA (made in China) en la gorra de beisbol dels Seattle Mariners. Salutacions a tots, especialment als amics opositors (opositants?).

I sense mes dilacions, al atac! Proud to be american!

EOT.

La-bar-ba-coa (como me gusta, la "barbeque")

2007-07-02T20:28:00.000+01:00

No solament he anat a una barbacoa, sino que l'hem organitzada! Vam convidar a tota la penya de per aci, entre ells Kim i el seu futur marit (assistim a la seua boda el proper 6 de Juliol), i l'Oriol i l'Anna, amics de Barcelona que estan ara treballant a Seattle. No cal dir que vam sopar a la terrasseta, hamburgueses i cervessa a doll, pero tambe filets de salmo i vi negre del mediterrani. Ha sigut una alegria trobar per aci a gent de la terreta perque ja començava a delirar en angles, i perque encara ens juntarem per a diverses activitats. Ahir va venir tambe el Marc (germa de l'Oriol) que esta per Seattle unes setmanes, de visita. Ell arriba de Guatemala, perque esta alli una temporada amb un projecte de colaboracio en una comunitat local. Dema anirem a escalar junts.

Un raonament logic sobre la relacio entre el tamany de les neveres i el preu del petroli als USA. La gasolina es (o era!) barata que te cagues > Es sostenible (economicament parlant, per l'amor de Ford!) moure's en cotxe a tot arreu > Cadascu pot tindre la seua propia casa fora del nucli urba > Es generen barris residencials inmensos amb molt baixa densitat d'ocupacio > Es necessita centralitzar supermercats a tir de cotxe (la baixa densitat tampoc fa rentable un sistema de transport public efectiu) > Compres de queviures de llarga durada (precuinats i de gran tamany) per estalviar viatges al supermercat > Nevera enorme. I el mateix es pot raonar en altres elements quotidians de l'American way of life.

Voldria escriure mes, pero no tinc ganes. Crec que vaig a pillar una birra i a fer-me una hamburguesa.

EOT.

Let's go Mariners!

2007-07-01T09:13:00.000+01:00

La foto del dia no podia ser una altra. Tot i que no m'ho esperava m'ha agradat mes anar a un partit de Baseball (Seattle Mariners) que no pas als de basquet (Seattle Supersonics), potser perque teniem uns seients de gratis a les primeres files (veure foto). El que si que m'ha flipat es veure tot l'aparell d'entreteniment en funcionament exactament de la mateixa manera que al partit de basquet de l'any passat. Per a que es feu una idea, es com estar de public a un programa de televisio on et van dient quan aplaudeixes, quan crides, o quina frase dius per animar el teu equip. Una vetllada hiperprogramada (gag rere crit, sorteig de regal rere votacio per sms) sense espai per a l'improvisacio. Aixo si, tot el mon sembla estar de lo mes content. I s'ho hem passat de conya.

EOT.

"El tal ivan" o "How to become a pilot (5 steps)"

2007-06-29T18:25:00.000+01:00

Tot i que l'excursio pel Discovery Park a nomes mitja hora a peu desde casa va ser una passada, avui no em puc estar d'explicar l'experiencia aeria en avioneta (i si pogues encollir l'aparell amb un diminutiu extra ho faria). Pilotar un hidroavio esta chupao, i si no ho creieu, pasen y vean.

1. Indispensable: et fas amb una novieta de Seattle que et permeta entrar en contacte amb les altes esferes nord-americanes.

2. Tries l'avio que menys greu et sapiga estavellar (la veritat es que si li faig una rascaeta a aquest no se li nota gens). Si, la gorra tambe es imprescindible.

3. Fer-li la rosca a les a les altes esferes abans esmentades, especialment si entre ells hi han entesos d'aeronautica. Jim (el Chrysler) i Linda (la hippie) son els tios de Julie.

4. Enlairar l'aparell es tan facil com deixar fer al pilot. De moment encara el necessitem, sobretot perque es qui pagara el sopar al restaurant on ens dirigim.

5. I ale, girar el mando a l'esquerra estavella l'avio a l'esquerra, girar-lo a la dreta l'estavella a la dreta, si et mola caure en picat l'enfonses i si vols volar cap per avall l'estires. Mes facil impossible!

EOT.

Seattle, WA

2007-06-28T00:58:00.001+01:00

Comence el meu diari, l'electronic i el Seattle Times, a l'hora del cafe, des de la terrassa (una de les quatre!) de la nostra llar temporal al Pacific. Pas malament la cassona! Tot el que deien Ross i Doris era veritat: banyera d'hidromassatge, bicis i tandem disponibles, cotxe, el gat Louie i bones vistes. La puta, MAGNIFIQUES VISTES! Es veu el Puget Sound (sembla un llac pero es l'ocea) amb la Peninsula al fons. Es el Parc Natural on anirem d'excursio mes endavant.
La casa te dues vivendes, la planta baixa la tenen llogada, i les altres dues plantes es on nosaltres vivim ara. A mes esta parella te xapetes pacifistes i posters de Bob Dylan. Deuen ser ex-hippies, com Peio i Mai.

Avui ha sigut un dia de relax i de presa de contactes: hem fet una visita a Fred (Chrysler), que esta a l'hospital perque l'han operat d'algo en l'estomac (esta perfectament, dema o a l'altre a casa). Esta vesprada vindran unes amigues de Julie a prendre algo. Dema hem quedat amb els seus tios (els oncles de Julie, que quede clar, es que encara no he renunciat al meu valencia). I el cap de setmana eixirem amb Oriol i Anna, els amics de Barcelona que estan treballant a Seattle.

Jo encara no m'oriente massa be per aci, almenys fins que no eixim en bici i connecte un parell de punts que conec a la ciutat no sabre on estic. Que li anem a fer, soc de poble. Aixi que vaig a pillar un mapeta que tenim per aci i a donar una volteta, que per molt que zoomege el Google Earth no arribare enlloc si no em moc (!?) de davant l'ordinador. La casa on vivim la trobareu si seguiu el carrer que assenyala la fletxa verda a l'esquerra (oest) fins als arbres. Es la casa amb el sostre gris immediatament al sud d'eixos arbres.
EOT.

Estand de DIScamp, en procés III

2007-06-25T22:52:00.000+01:00

El título del post debería ser DIScamp en la feria o algo parecido. Pero la verdad es que, desgraciadamente, el proyecto no se construyó a tiempo para la feria... Esto estuvo previsto en la reunión con el colectivo, pero sinceramente yo creí que me daba tiempo. Así que, tan convencido estaba yo de terminarlo que trabajé hasta el último minuto, y ya viendo que no era posible una muestra del trabajo decente para la feria quedé bastante decepcionado.

Aunque finalmente sí fuimos a la feria con los paneles explicativos (éste era el compromiso mínimo) y también con partes del montaje, la puesta en escena fué un poco pobre. Tanto que, de haberlo pensado un poquito antes, sólo hubiera entregado los paneles explicativos.

El proyecto no se entendía (evidentemente ¡porque estaba incompleto!): las cajas de cartón más que explicar molestaban y los paneles explicativos hacían referencia en parte al montaje inexistente. Así que, y paro ya de autocrítica, faltó mano de obra para terminar a tiempo, previsión de la posibilidad de no cumplir el plazo para proponer un plan B, y decisión fría de no presentar ni una caja porque no valía la pena tan poca información. El resultado hubieran sido unos paneles informativos estupendos para el dia de la feria, y un material educativo (cajas y recorrido) para un próximo evento.

Después de julio tengo previsto terminar de forma decente el proyecto tal y como se había gestado, así que, esta vez sí, el próximo Estand de DIScamp, será l'estrena. I ahí van unas fotos del proceso de construcción. Del dia de la feria me da vergüenza ponerlas. Materiales: cartón, escuadras y tornillos. Herramientas: cúter, taladro y llave allen. ¡Un abrazo, y hasta la próxima!

Me'n vaig

2007-05-28T17:53:00.000+01:00

Ahir varen ser les eleccions. Jo vaig votar a l'ex-meu País Valencià. I el resultat està a la vista de tots. Considerant que han votat el 70% de les persones cridades a les urnes, la cosa està ben clara. A la gent li encanta el progrés econòmic i el model turístic del Partit Popular a pesar de la depredació territorial. Li encanta que la Copa Amèrica siga la inversió pública estrela de la legislatura en detriment de les inversions socials, que es travesse i dividisca el barri del Cabanyal per a obrir València al mar, i que el nou Gran Premi de motociclisme es dispute per dins de la ciutat. Les dades són ben aclaridores: el Partit Popular ha tornat a guanyar la ciutat de València districte per districte. Ha guanyat Castelló i Alacant a pesar de ser protagonista de casos de corrupció de tot tipus (busqueu al Google "cas Fabra", per exemple). I el pitjor, ha guanyat per pallissa les eleccions autonòmiques. La penya li ha dit que sí a tot el què ha estat fent els darrers anys i a tot el què vol fer els propers. Tenen carta blanca. I amb raó.

Molt humilment, descartant que la compra de vots (que també la hi ha hagut) haja sigut la causant de tal victòria i derrota respectivament, m'exilie. Jo estava equivocat. He estat lluitant per coses que pensava que eren bones per al meu País. I resulta que no. M'en vaig de la terra dels enganys. A partir d'ara em podreu trobar al Cantó Satèl·lit de la Confederació Pla i Boix, pertanyent a la recentment creada República Dispersa Independent Valenciana (RDIV), que no reconeix cap govern dels què ens envolten. Estaré situat físicament a l'Eixample de Barcelona fins que existisca un país no dispers al qual puga tornar. I vaticine que no serà pronte.

Estand de DIScamp, en procés II

2007-05-27T15:45:00.000+01:00

En la siguiente fase de la construcción del estand de DIScamp ha habido contribuciones muy valiosas en distintos frentes:

- El equipo de arquitectos en Oporto ha enviado una revisión del planteamiento espacial del recorrido por una parte, y un desarrollo constructivo de las uniones por otra.

- Desde DIScamp, en Sagunt, se han revisado y confirmado los textos propuestos para los paneles "accesibles", que deben expressar claramente el hilo argumental de aquello que se pretendia explicar.

- Desde Barcelona (un servidor) se han maquetado los paneles comentados con el texto definitivo, y se ha avanzado en la definición de materiales constructivos, al tiempo que se incorporaban las aportaciones al diseño final de las piezas del estand.

Toda esta información, la cuelgo a disposición de todas y todos los interesados, con el fin de permitir seguir el proceso hasta el final. Esta semana toca construcción e instalación definitiva.

REVISIÓN DE PLANTEAMIENTO ESPACIAL

Se incorpora la idea de perforar los dos huecos de las puertas en el mismo volumen. Se replantea también la posición de los mostradores, en función de la disponibilidad de espacio en la feria.

DESARROLLO DE DETALLES CONSTRUCTIVOS

Muy acertado el "encaje" en pieza metálica, porque el sistema de corte no va a permitir un buen trabajo en los bordes del cartón. Por eso se plantearán "guardavivos" en todas las aristas de los volumenes, para no permitir ver el borde mal cortado del cartón. Respecto a la subestructura metálica o de madera, se descarta por demasiado cara y también porque se va a plantear el cartón como estructura, es decir autoportante. La definición del detalle constructivo se hará a partir de pruebas de unión.

MAQUETACIÓN DE PANELES

A los paneles se les ha dado el visto bueno, y se han incorporado los textos revisados. El lunes 28 a imprenta.

A André i Sara: muito obrigado por a colaboraçao! Sua contribuiçao ao projeto foi muito valiosa.
A Pere: moltes gràcies per la revisió-redacció definitiva dels textos. Ha accelerat molt la maquetació.
A Inma: gracias por las imágenes photoshopeadas de la maqueta de trabajo y por la asesoria en maquetación, tiendas y materiales.
A Mari: moltíssimes gràcies per la iniciativa, i per la inestimable feina de coordinació amb DIScamp i amb les imprentes.
A Elena: gracias por los consejos sobre materiales y por la confianza en la consecución del proyecto.
A DIScamp: gràcies per escoltar les propostes, aportar i participar. El projecte és vostre!

Y ahora, manos a la obra. ¡Hay que construir el estand!

Estand de DIScamp, en procés I

2007-05-21T16:03:00.000+01:00

El encargo viene de DIScamp de morvedre, una asociación de personas con movilidad reducida (en general, en silla de ruedas). Trata sobre la creación de unos paneles informativos de sensibilización ciudadana hacia la problemática que arquitectónica y socialmente se encuentra una persona con éste tipo de discapacidad en su entorno urbano inmediato. Éstos paneles de información se situarán en un stand de difusión que la asociación desea instalar durante la celebración de una feria, junto con los stands de otras muchas asociaciones y entidades. Además, los paneles deben servir para los próximos eventos a los que DIScamp desee asistir y difundir sus convicciones y estrategias de lucha contra las barreras urbanísticas y sociales.

La idea inicial ha ido un poco más allá de colgar unos simples paneles de información. Hemos pensado crear un recorrido interactivo en el que, en un primer tramo, el espectador siente realmente, a través de 3 situaciones cotidianas, las barreras arquitectónicas que habitualmente sólo percibe la persona en silla de ruedas. El segundo tramo consistiría en que el espectador interactuara de nuevo con ésas tres situaciones cotidianas, pero ésta vez de forma accesible. En resumen: el objetivo es que los visitantes del stand se pongan en la piel de una persona en silla de ruedas (¡aunque ellos hagan el recorrido andando!) y perciban unas situaciones de inaccesibilidad para todos, para ver immediatamente después cómo serían ésas situaciones planteadas desde la accesibilidad integral. El objetivo fundamental es que entiendan qué significa el diseño para tod@s.

Las tres situaciones, como se comentaba más arriba, se repiten en cada ocasión, para crear parejas inaccesible / accesible. Serían las siguientes:

SITUACIÓN 1: Para leer la información del panel 1 hay que acercarse al texto, pero no se puede porque hay un escalón enorme (1 metro de alto) que lo impide / La información del panel 1’ está a buena altura, con un texto grande, con contraste cromático y lo más importante: no hay escalón

SITUACIÓN 2: La información del panel 2 está al otro lado de la puerta, pero ésta es tan pequeña que no se puede acceder / el panel 2’ está al otro lado de una puerta con medidas correctas

SITUACIÓN 3: La información del panel 3 está en un mostrador muy alto al que no nos podemos acercar / El panel 3’ está en un mostrador a buena altura y con espacio libre inferior para que una silla de ruedas pueda acercarse

La presentación de la idea se ha hecho en una primera sesión de trabajo con los miembros de discamp, y el resultado ha sido:

-Planteamiento inicial de contenidos:

Panel 0
presentación de la asociación, instrucciones del recorrido interactivo

Panel 1/1’
discapacidad vs minusvalia

Panel 2/2'
el diseño para tod@s + usabilidad

Panel 3/3'
accesibilidad integral

[CONCLUSION: guión aprobado, se acuerda desarrollar los textos]

-Maqueta conceptual del stand interactivo:

[CONCLUSION: idea aprobada, se acuerda trabajar por prioridades en base a la fecha de realización de la feria –1 de junio– primero paneles informativos, y después los volumenes que representan las situaciones inaccesibles/accesibles]

-Imágenes del posible aspecto final del stand:

[CONCLUSION: imágenes aprobadas, se acuerda reforzar gráficamente el sentido del recorrido y la imagen corporativa. Se acuerda además hacer evidente al visitante la inaccesibilidad/accesibilidad de las tres situaciones mediante un texto explicativo]

En consecuencia, se sigue con el trabajo en tres apartados:

Redacción de contenidos.
Maquetación: paneles informativos, recreación de situaciones, imagen corporativa y guía del recorrido interactivo.
Diseño y construcción del stand: soporte de cartón reutilizado grueso (15 mm), paneles informativos impresos sobre cartón-pluma fino (3 mm).

El drac màgic

2007-04-24T10:42:00.000+01:00

[sentir cançó]

Puff era un drac màgic que vivia al fons del mar,
però sol s'avorria molt i sortia a jugar...

Hi havia un nen petit que se l'estimava molt,
es trobaven a la platja tot jugant de Sol a Sol!
Tots dos van preparar un viatge molt llarg,
volien anar a veure món tot travessant la mar.

Quan hi havia tempesta s'ho arreglaven molt bé,
enfilant-se a la cua d'en Puff el nen vigilava el vent.
Nobles reis i prínceps s'inclinaven al seu pas,
i quan Puff els va fer un crit els pirates van callar.

Els dracs viuen per sempre pero els nens es fan grans,
ell va conèixer altres jocs que li van agradar tant...
que una nit molt gris i trista el nen el va deixar
i els crits de joia d'aquell drac es van acabar.

Doblegant el seu gran coll el drac es va allunyar,
semblava que estava plovent quan es va posar a plorar!
Tot sol molt trist i moix el drac es va allunyar,
i poc a poc, molt lentament, va tornar al fons del mar...

Abanx!

2007-03-30T09:42:00.000+01:00

Del meu recent viatge a Portugal em queda la remor dels fados de la Tasca do Chico a Lisboa, sabor a abadejo, francesinhas, i a pastissets de Bélem. També tinc un poquet de ressaca de vinho, maus hábitos que diuen a Porto... Si li afegim l'alegria del retrobament de vells amics i la coneixença de nous, el resultat es una dosi intravenosa d'energies renovades provinents del pòsit històric del país lusità, que continua acumulant-se a les seus ciutats.

L'arquitectura portuguesa contemporània és reconeguda internacionalment aquestos últims anys de la mà d'Eduardo Souto de Moura, deixeble del també inqüestionable Álvaro Siza Vieira, que és hereu al temps del gran mestre Fernando Tàvora. El que volia fer precisament en aquestes línies és baixar de l'Olimp a un d'ells, concretament a Souto de Moura: no qüestione el bon saber constructiu, ni la sensibilitat cap a l'entorn construït, ni la delicadesa en el tracte dels materials que aquest arquitecte (i tot el seu equip) professa a les seues obres. Però sí l'alienació que provoca pensar massa en l'art per a l'art, i en el risc de desconnexió dels edificis públics de la ciutadania quan l'arquitectura s'acosta massa al metallenguatge. De fet, un grup d'arquitectes de Porto, de ciutadans en definitiva, ha decidit reivindicar ben fort que als espais públics urbans no té cabuda l'art i l'arquitectura si no és al servei de la gent, dels habitants i visitants de la ciutat.

Des de 1997 fins ben entrat l'any 2004, Souto de Moura completa l'intercanviador modal de l'estació de metro de Casa da Música, molt a prop de l'edifici del mateix nom d'un altre arxiconegut arquitecte. Per aquest intercanviador passen, soterrades, totes les línies de metro de Porto, i a la superfície estacionen un munt d'autocarros que connecten multitud d'itineraris a la ciutat. Aquestos autobusos estacionen sota una gran coberta de formigó, molt senzilla, el disseny i posició de la qual respon perfectament a les condicions de l'entorn: permet enquadrar visualment els punts de referència urbans importants, s'articula volumètricament al lloc, i protegeix de la pluja freqüent alhora que permet l'entrada de llum fins a l'estació subterrània de metro. Sota la coberta, mentre la gent espera l'autobús, es pot gaudir d'un entorn lliure de fastos decoratius, un minimalisme quasi japonés. Ni una peça de mobiliari urbà. La gent espera l'autobús sense cap possibilitat de sentar-se ni recolçar-se perquè no hi ha res més que la coberta. No cal ser un expert en accessibilitat per saber que la gent major, la que duu crosses temporalment, un viatger amb maleta o motxilla, les persones amb dificultats de mobilitat i en definitiva, qualsevol persona que ha de prendre un autobús ha de tenir la possibilitat d'asseure's per a esperar-lo!

Fa poc de temps van aparèixer a l'estació uns bancs de disseny com aquests:

Potser semblen mòduls de plàstic d'aquests que s'usen per a delimitar una zona d'obres, blancs i rojos, per a desviar el fluxe de vehicles que hi passa a prop. Però no, es tracta de bancs dissenyats especialment per a completar l'obra d'art de l'autor de la estació d'autobusos, que sembla que se li va escapar el detall. A la imatge pot llegir-se Abanx!* que significa algo així com "apona't!", una expressió portuguesa molt col·loquial per a convidar a assentar-se a les persones que ho lligen. Al revers dels bancs hi ha un text irònic explicatiu d'aquesta acció urbana. Personalment em sembla una manera molt efectiva i intel·ligent de protesta, que ha fet que la gent se n'adone que pot i deu reivindicar els espais urbans com a propis. I no només això!

Propietat privada

2007-03-11T22:30:00.000+01:00

-Pare Pep, l'Emissari Intertemporal ha virtualitzat un senyor antic que parlava de propietat o posseïr o una cosa semblant. Què és això?
-Mare Joana, o potser Mare Gaia t'ho podria explicar molt millor que jo. Vés a buscar alguna d'elles fill Hans. Jo he d'enllestir les coses per a l'aportació.
-Vaaaa, Pare Pep, tots sabem que el coneixement antic vol fluïr sovint a tú, i passa més lluny dels altres mares i pares a poliurb Tròdia.
-Això és perquè a tot hora busqueu respostes a través de mi... Està bé. T'ho explicaré.
Fa algunes generacions, la possessió era generalitzada. Tot ésser humà posseia o volia posseïr coses. Era la única manera que tenien de conviure amb béns, de relacionar-se amb la natura o fins i tot, en époques anteriors, organitzar la procreació. Et posaré un exemple. Tú vius a poliurb Tròdia, no és cert?
-Sí clar, i poliurb Tròdia viu amb la resta de poliurbs de Quaquèria.
-Exacte, de la mateixa manera que totes les metropozones viuen al planeta terra.
-Això és una obvietat.
-El que vull dir és que la possessió o propietat seria com si tú visqueres a una porció tancada de poliurb Tròdia. Els antics dirien que vius a la teua porció de poliurb Tròdia.
-Teua? Eeeeeeecs... Quina paraula més lletja. De tota manera, no té sentit, si jo visc a la poliurb, és evident que també visc a la teua porció de la poliurb. De fet visc a totes les porcions, perquè les porcions viuen al total i jo visc al total.
-Tú has de dir meua, i no teua.
-Com?
-Meua es refereix a la porció on viu qui parla, teua es refereix a la porció on viu qui escolta. Has de saber que quan dic la teua porció, em referisc a una porció tancada on ningú més no pot viure sense consentiment expressat per tú.
-Si ho entenc bé, cada persona viuria a una porció tancada. Com feien doncs aquella gent per llegir, per conversar, per fer exercici, per crear i conèixer art? Segur que no cabrien totes aquestes coses a la meua porció, a la teua porció o a la resta de porcions...
-Vorás, hi havien porcions personals i porcions col·lectives. Per exemple, hi havien biblioteques a porcions col·lectives.
-Ara sí que no ho entenc. I qui expressava consentiment per a viure a la biblioteca i poder així llegir?
-Uffffff... Si t'haguesses dirigit a Mare Joana... A veure si puc posar-te un exemple clar. Mmmm... Has conegut a l'escola els sistemes de reproducció, no? El humà, l'energètic, el dels envasos, el de les plantes,... Mira! Crec que el dels envasos servirà. Els envasos que ja hem usat per a transportar menjar i altres coses els dipositem als contenidors d'envasos globals, no?
-Sí, i l'agència de reproducció dels envasos els reorganitza en altres usos.
-O...?
-O els fa copular de dos en dos per a generar un nou envas.
-Exacte, pero la reproducció només funciona amb elements complementaris, i l'agència de reproducció utilitza les màquines classificadores per a emparellar adecuadament, en aquest cas, els envasos.
- Ah, sí! El pare Girt va explicar a l'escola que eixes màquines tenien sistemes de criba i selecció molt complexos que organitzaven la gran quantitat d'envasos usats a poliurb en grups del mateix tipus, components, colors,...
-Doncs de la mateixa manera, el sistema de propietats i possessions de l'antiguetat cribava els individus, i expressava consentiments per a qualsevol porció de poliurb. I no només per a porcions, també es necessitaven consentiments per a usar vehicles, per a copular, per a menjar,... Els consentiments es regulaven mitjançant uns rebuts, escriptures, o cartes de propietat. Açò eren papers de veritats garantides que no podien ser desmentits.
-Però és molt més senzill i lògic fer ús de veritats raonades que llegir cada vegada els papers de veritats garantides.
-Sí fill, però en eixa época la única manera de mantenir en ordre la societat era amb papers de veritats garantides. Les persones no havien desenvolupat suficientment la capacitat de raonament. De fet, amb la generalització dels papers de veritats garantides, la tendència a l'ús de veritats raonades era descendent.
-Per què?
-Perquè els humans usaven l'energia mental per a trobar la manera de tenir més porcions, és a dir, de figurar en el major nombre de papers de veritats garantides possible.
-Clar, i va ser així fins al principi de la Nova Era.
-Just després del Gran Desastre i la II Revolució Global.

Vejo Longe

2007-02-28T20:11:00.000+01:00

Ja estic recuperat físicament del SECAP 2007, una trobada de capoeiristes de tot arreu que s'ha celebrat del 19 al 24 de febrer ací a València. Han vingut professors, graduats i mestres brasilers, a més de capoeiristes independents del país i d'arreu d'Europa: France, España, England, Suomi, Holland,... (sona raro, però, per què collons tenim la manía de traduïr els noms propis? Tema de post).

La capoeira és una mescla de lluita i dansa a ritme de berimbau, pandeiro i atabaque. Va nèixer amb els esclaus africans del Brasil. Es joga a dins un cercle o roda delimitat pels capoeiristes que canten i toquen els instruments, i pels que volen participar en el joc. Els dos capoeiristes que estiguen al centre aniràn llançant colps (quasi sempre amb les cames) i esquivant-los respectiva i coordinadament, clar, a ritme afro-brasiler. Heus ací una petita mostra.

Jo sóc un alumne principiant, que al final d'aquest SECAP 2007 he sigut batizado. Res d'aigua bendita ni de dos energúmens obrint-me de cames per a esclafar-me els ous contra una farola: m'han donat la corda blanca-verda i m'han posat un nom de guerra. Vejo Longe; en valencià Veig Lluny; en català Veig Lluny; i en polonés (polaco para los enemigos) Rozumiem Daleki. Rozumiem Daleki mola, que no?

O siga, que ara pertany a un club, l'Associaçao de Capoeira Camboatá, que dirigeix el Mestre Tucano a Brasil, i a València el Profesor Grilo. SAAAAAAMBA!

B de Barcelona, V de València, ó de Castelló

2007-02-08T17:32:00.000+01:00

Avui anem a fer una classe de disseny i màrketing. Analitzarem la sort de les campanyes de promoció de diverses ciutats. Qualsevol paregut amb el dibuixet de dalt (per tots conegut i reconegut), és pura coincidència. Vejam, exemple número u:

L'ajuntament de Barcelona va posar en marxa farà cosa d'un any una campanya de promoció de la ciutat. Segurament no fa les coses massa bé i ha de netejar la seua incompetència amb una imatge bonica. Però no avaluarem les intencions ocultes. Avaluarem el treball de creació i el seu potencial. Una campanya d'aquest tipus ha d'assumir una icona amb, a més, un cert grau d'originalitat, ja que s'ha de reconèixer la ciutat per damunt de totes les altres. Certament ho ha aconseguit, tot i que és un reedició de l'arxiconegut I love NY, té personalitat. Hi ha un joc intencionat amb la lletra B (de Barcelona) i amb el cor girat també en forma de lletra B (un cor que Batega). La campanya utilitza aquesta marca de múltiples formes implicant directament als habitants de la ciutat amb la intencionalitat de remarcar que Barcelona està viva gràcies a tu, que batega al ritme de les distintes coses que passen a la urbs. La dimensió familiar, local, que li dóna el fet d'estar realitzat en català està complementada amb la internacionalitat de la part icònica, utilitzada de fet diverses vegades en anuncis exclusivament gràfics. No li posarem bona nota per original, però sí per enginyós.

L'ajuntament de València va pagar, farà un poc més de mig any, uns 450.000 € a una empresa que es diu Valencia, estrategia, promoción e imagen per fer açò. El creador d'aquesta empresa es Esteban González Pons, actualment Conseller de Territorio y Vivienda de la Generalitat Valenciana, cosa que garanteix la transparència en l'elecció del beneficiari dels euros esmentats. Però no avaluarem la corrupció descarada dels governants del País Valencià. Avaluarem el treball de creació i el seu potencial.
El recurs del coret ja va cansant. No vos pareix que en aquest segon logo, molt proper en el temps a l'anterior, la idea està poc més treballada que amb un ompli (sí, el poalet del fotoxop) en color taronja? Suficient per evitar l'acusació de plagi, supose.
Tornant a l'objectivitat, el joc creatiu queda clar: el cor substitueix la V. Però no a València sinó a ViVe. Perfecte, així ens serveix per a qualsevol ciutat. Com va dir l'alcaldessa en la presentació de la campanya: Cómo el de Nueva York pero con el doble de corazones, afirmació que ens garanteix que el logo no tindrà versió en valencià, i que connecta de nou amb el logotip del que partíem: I love NY.
ViVe valencia queda per tant com una insignia sense variacions, amb un joc de pronúncia paregut al de Barcelona. Es centra en vendre la ciutat a l'exterior sense implicar als propis ciutadans representant el fet històric més important de tots els temps: La Copa América. Mirant la imatge d'ací a dalt podríem deduïr que gust i enginy són paraules desconegudes per al senyor conseller. Ehem. El coloret sí és original.
Vull fer notar que el doble de corazones en un hipotètic logo en valencià, haguera reforçat la idea de ciutat única: Viu València.

Fa cosa d'uns tres o quatre mesos l'Ajuntament de Castelló va presentar també la seua pròpia campanya de promoció de la ciutat. A més, com a bons gestors, van decidir que ja que tots els ciutadans contribuents de Castelló els pagaven el disseny, hauríen d'usar-lo per a més coses: que siga el link d'afiliació al partit en la pàgina web del PP de Castelló! Pero no avaluarem ni aquesta ni cap altra situació de malversació de fons i imatge públics. Avaluarem el treball de creació i el seu potencial.
Açò es una còpia directa del logotip de ViVe valencia. Sí, eixe que s'assemblava a la idea del Barcelona Batega inspirat en l'I love NY. Vull remarcar (per si no és evident) que no es pareixen per casualitat: és la mateixa idea. La campanya va ser presentada pel consistori de Castelló juntament (oh, sorpresa!) amb la Generalitat Valenciana. La mateixa on treballa Gonzàlez Pons. El mateix que va crear Valencia, estrategia, promoción e imagen.
Pasión x Castellón / Passió x Castelló relaciona la idea passió amb la imatge del cor, en aquest sentit és més proper al de Barcelona i Nova York que al de València. Té a més la virtut de contenir una frase que rima: passió amb Castelló, i açò funciona tant en castellà com en valencià, cosa que possibilita el fantàstic bilingüisme de la campanya. Per no parlar de la intenció de multiplicar amb la x el fervor dels castellonencs. I jo que pensava que estava escrit tipo sms....
Aquesta campanya queda per tant supeditada a un eslògan (i no a cap icona) que també rima amb camió i moltes altres paraules que la gent de la ciutat s'encarregarà de recordar als governants de torn. En castellà i en valencià.

Jo crec que el coret estava molt a gust substituïnt la paraula love al principi, que no li ha importat bategar amb Barcelona, però que no sap ben bé perquè l'han convertit en V i menys encara en O.
Però segur que no li haurà importat passejar-se per aquestes fantàstiques ciutats i compartir carrer amb allò que hauria de representar: els seus valuosos ciutadans.

Sin pecado concebido

2007-01-25T15:13:00.000+01:00

Fa poc vaig assistir a una missa una mica especial. Service concretament es com ho anomena en anglés l'esglèsia luterana, fins al que jo entenc, una missa de protestants. Davant la insistència de Julie amb allò de que el culte a la religió cristiana no necessàriament ha de practicarse en un recinte lúgubre i vestit de diumenge, vaig satisfer la curiositat que sentia pel discurs d'algun d'aquestos pastors.

No, no m'he convertit al cristianisme. Però sí he reflexionat a partir de la comparació dels respectius ritus religiosos de l'esglèsia catòlica i la luterana. Perquè els fonaments morals d'ambdues són molt semblants i, de fet, la nostra vida diària vullguem o no, es regeix pels deu manaments. Així i tot el modus operandi, o l'escenificació de la litúrgia, és ben diferent. Allò es semblava molt més a una associació cultural que no pas a una secta catòlica. I dic secta perquè tota la cerimònia que es fa a les misses que jo he conegut fins llavors té tints d'invocació satánica. Ehem..., igual ara m'he passat. Divina per satànica, val? A veure si aconseguisc mantenir l'objectivitat. El que volia dir és que al service hi ha quasi un diàleg entre els assistents i el pastor, mentre que a la missa del ritual catòlic, el retor és l'executor d'un procediment molt més reglat al qual els fidels es sotmeten.

Distinta gent va participar aquell diumenge: un que convidava a assistir a una exposició-xarrada sobre la seua experiència al Sudàn, la gent que era allí per primera vegada que es presentava als demés, el pastor i la seua banda de pop-rock que s'anaven alternant per pujar a l'escenari, els assistents que cantaven les cançons (hi havia karaoke en powerpoint)... A una esglèsia catòlica qui puja a l'altar és per servir al retor.

El fet és que si no fóra perquè al final dels raonaments que plantejava el pastor sempre s'anava a parar a que s'ha de seguir la paraula de Jesús, allò podria passar perfectament per una tertúlia sobre l'ètica i la moral d'avui en dia. Això sí, en un ambient que faria vomitar al crític de música o d' art més condescendent. Ai... crec que m'he tornat a passar... xe, és igual.

He aconseguit mirar les facetes espirituals sense el prejudici que llaura el confrontament social del panorama espanyol: la dreta o l'esquerra, fatxes o rojos, ultracristià o anarquista.
Sempre m'he declarat ateu (i qui em coneix pot donar fe) però he de confessar que el pastor que em vaig escoltar atentament eixe dia em va fer replantejar-me la negació d'un Déu: m'he passat a l'agnosticisme. Sin pecado concebido.

Babel

2007-01-10T00:15:00.000+01:00

Tenia ganes d'escriure sobre aquesta pel·lícula que sempre coloque darrere d'Amores perros i 21 gramos, és a dir, per pur ordre cronològic i d'autoria. Té raó la Julie no obstant, en posar-la al costat de Crash.

Savia que patiria de vore aquest últim llargmetratge d'Alejandro González Iñarritu (sí amics, el seu nom l'acabe de buscar en l'altra pestanya que tinc oberta), però calia tant? Per sort el director va administrant petites dosis de morfina a les 3 històries que cus a l'obra, però que en realitat es relacionen entre elles rematxades tipo-clec, causa-efecte per a ser un poc més rigurosos. Són històries tràgiques que ocorren a distints llocs del món i que, chapeau, estàn filmades en les llengües pròpies de les ubicacions on ocorren els fets. Imprescindible la versió original. No obstant, per a qui no entenga anglés, espanyol, japonés i àrab, sí que recomane subtítols.

Situacions d'apartar la vista, de vergonya aliena, de desgràcia previsible, això sí, amb petits consols reparadors i algún que altre personatge d'una altura moral molt superior a la de la resta dels mortals.

Alleujament = desahogo?

2007-01-03T08:46:00.000+01:00

Açò que escric ara es un alleujament per a mí mateixa. Més que res de l'atabalament producte de l'inici d'any amb la tornada al treball i altres circumstàncies, però detonat per una mala son. I hom sap que el pitjor moment per pensar és la desvetlla al llit i el silenci de la nit.

Algú sap com prendre la mesura a la relació amb els pares? Encara no has acabat d'aclarir un marrón (dis-li encàrrec, dis-li favor obligat) i ja m'apareixen 2 o 3 més! Realment em puc negar? Realment em desagraden tant (esl marrons, s'entén) o és només el fet que la família aprofite la meua faceta d'arquitecte per a endosar-me treballets que van des de la construcció d'una cabanya pre-decidida fins a l'assessorament (i mà d'obra) per a penjar un cuadro?

Quan tinc molt de curro només duc entre mans un marrón o dos. Però quan m'allibere temps per a projectar el meu futur professional, els marrons es multipliquen! Necessite aprendre l'art de l'escaqueig. O tenir una xarrada seriosa amb els meus pares. Val a dir en defensa d'ells, que tinc altres coses en el cap de les quals no són responsables, que agreujen l'estat semi-psicòtic que he experimentat esta nit.

Per exemple, i canviant de tema, per què "he de quedar bé" amb algú? No serà que si no pense en ell o en ella és que la relació que tenim no és tal? I més encara: qui és ningú per a suggerir que he de quedar bé amb un tercer? Deixarem el tema quedar bé i la seua diferència amb compromís per a un anàlisi posterior, que estaré encantat de realitzar en dates properes. Salut a totes i tots els que llegisquen açò, i premi especial del jurat a qui ho comente. I gràcies Blogspot, has sigut un bon confident. Tranquil, no et faré ús sovint per a açò.

Carta als Reis Mags d'Orient

2006-12-27T19:37:00.000+01:00

Estimats Melcior, Gaspar i Baltasar:

Vos escrivia per a desitjar-vos tota la sort que pugueu necessitar en estes dates tan importants per a vosaltres. Sé que amb tantes coses que teniu al cap vos quedarà el temps just per a donar-li una ullada a esta modesta carta però, ja que és una de les poques feines a l'any que heu de dur a terme, no crec siga molt demanar alguna hora extra per atendre'm com Déu mana.

He de reconèixer que em vareu sorprendre l'any que em vau regalar la bicicleta. Quina il·lusió em va fer! No només va ser un dels regals amb que més he jugat durant la meua infància, sinó que també va ser determinant per al meu creixement com a persona: ara sóc un devot (i practicant) del transport net, conscient dels problemes mediambientals d'avui en dia, i treballe per un món i una societat més sostenible i democràtica.

He de dir però - tot i que ja ho deurieu saber - que jo el que sempre he volgut ha sigut una moto. Clar que m'he plantejat les contradiccions que això suposa! Concretament, tira per terra tot el valor afegit amb què va vindre la bicicleta. No poseu eixa cara, que no és per a tant. Que no he sigut bo tots aquestos anys? A més, seguiré fent bondat, però amb moto.

Que pensaveu que vos anava a demanar que s'acabaren les guerres al món? O la fi de la pobresa? D'això res. Com a màgics totpoderosos que sou, i amb els contactes que diu la Bíblia que teniu, sería la vostra obligació que aquestes coses bàsiques ja estigueren acomplertes. Almenys a la vostra terra... e Gaspar? Què passa a Benarés? Als xiquets del carrer, orfes de família i memòria, sobreviuen perquè els duus un tros de pa cada gener? No padre. Com a tota l'Índia, els pobres a morir-se de gana, i els rics a disfrutar, que per això està un a les castes altes. O no senyor monarca?
Jo de tu demanaria consell al teu colega el pacificador: Baltasar sí que en sap sí, d'estes coses. És rei a la vora del Nil, a Núbia. El tío no deu haver anat a la reunió sobre el conflicte de Darfur perquè s'estava encarregant de mantenir ben alts els índexs de malnutrició al Sudán. Ben pensat, millor mantenir vius als famolencs que clavar-se entre àrabs musulmans i no musulmans per a que deixen de matar-se. No em crec jo que no tingues una moto, Balti, un camell no et duraria ni mig minut entre tant de mort de gana. A no ser que fóra més ràpid que els pollastres etíops, clar.
Melcior, lo teu sí que té delicte. No es creu que vas en camell ni ta mare. Amb tant de petroli que hi ha al Golf Pèrsic, la gasolina ha d'anar tirada de preu! Em jugue el coll que és més barat tot un dipòsit d'una Harley, que omplir amb aigua mitja gepa de camell. Aiiii... se m'oblidava... si esteu en guerra! Doncs res, no vages per Iraq, vés cap a Betlem que allí si que deuen cantar allò de "noche de paz, noche de amor". Entre mísil i mísil supose. Un moment! Si eres rei al Golf Pèrsic, o estàs reforrat de pasta en Aràbia Saudí, o estàs condemnat a mort pel govern dels Estats Units d'Amèrica! Bigot negre i Hussein de primer cognom? Ni de blas. No tindràs moto, pero com a mínim al teu palau hi ha aparcament per a 4 Rolls Royce.

Sent mags com sou, vergonya us hauria de fer l'estat en que teniu els vostres pobles. No vull ni pensar com està la resta del món. Au va, envieu-me este 5 de gener la moto cap a ací i a vore com vos porteu el 2007, vos estaré vigilant.